6 de desembre de 2009

A les palpentes


El dijous passat vaig assistir a la presentació d’un llibre a propòsit del dolor causat per la presència d’una malaltia mental severa en el si familiar i de les experiències provocades per aquesta situació. La presentació va córrer a càrrec dels autors del text: la família que ha viscut i viu aquest problema.

Els parlaments van ser coratjosos i lúcids. Emocionants. Van tocar tant l’àmbit de la reflexió com la vivència del cor. He conservat d’aquesta presentació i de la primera lectura del llibre una sèrie de pensaments que constitueixen seriosament un mestratge per aprendre a viure, fins i tot en edats en què, de vida, en queda poca.

Del dolor, en la perspectiva cristiana, sovint es diu que ajuda a créixer i que fins i tot pot ser un esclat de llum. I, seguint el missatge bíblic de Job, també es diu que cal acceptar el dolor com a vingut de la mà de Déu. I el model definitiu a imitar és Jesús que accepta la mort en creu, cosa que no era precisament la seva voluntat. Fins i tot he sentit a dir, en alguna homilia, que el dolor és una benedicció.

No sóc d’aquest parer. Si el dolor fos una benedicció, la medecina i l’hospital serien una blasfèmia. El doctor Rieux, protagonista de La pesta d'Albert Camus, personatge modèlic que lluita contra l’epidèmia d’Oran, quan li pregunten si creu en Déu respon que no, perquè si hi cregués li deixaria la feina de curar els malalts a Ell... No deixa de ser contradictori que, d’una banda, es demani l'acceptació del patiment com a voluntat divina i, de l’altra, tinguem l’imperatiu ètic d’haver-hi de lluitar amb totes les armes intel·lectuals i terapèutiques que són al nostre abast.

Una de les presentadores del llibre va tenir el coratge de dir, entre moltes altres coses, que havia buscat una explicació a la situació personal que li havia tocat viure i que no l’havia trobada. Crec que aquí, humilment, és on ens hem de situar: no hi ha resposta convincent i no s’hi val a fer de la necessitat virtut forçant sil·logismes que quadrin.

Davant del dolor greu d’una persona l’única resposta és estimar i actuar en conseqüència. I, per tant, fer tot el que és al nostre abast per ajudar a pal·liar aquest dolor. El llibre i la seva presentació van ser, per damunt de tot, això: una lliçó d’amor.

Davant de la recerca d’una explicació convincent sobre el sentit del dolor l’únic que podem afirmar, a parer meu, és que és un misteri. No sabem el sentit que té. I més val, doncs, acceptar la seva presència –amb tot la indignació que sigui del cas--, estimar i lluitar-hi en contra amb totes les forces i amb tots els mitjans...

Miquel Estradé, monjo de Montserrat, ens diu clarament que si bé pugui ser cert que el dolor ens fa créixer –això és una evidència empírica en alguns casos— no hem estat fets per a créixer patint o a través del dolor. (El mal: problema i misteri).

Estimar del tot, donar-se, lluitar, construir ponts de convivència... sí, d’acord, però pel que fa a l’explicació cal reconèixer que caminem a les palpentes en una absoluta foscor. Com deia el monjo cistercenc Agustí Altissent: el sentit del dolor és un misteri que no ens ha estat revelat.