Absolut

En llatí la paraula ‘absolutus’ és el participi del verb 'absolvere' que vol dir “deslligar”, “desvincular”. De fet el verb 'solvere' ja vol dir això mateix i la partícula “ab” al seu davant reforça o intensifica més encara la seva significació: “resolt del tot”, “deslligat del tot”, “que no depèn de res ni de ningú per ser”...

Posant el mot en majúscula, l’Absolut, la raó humana ha postulat el concepte d’Allò, Aquell/Aquella que és per ell/ella mateix/a sense dependre de ningú. Probablement sigui una manera d’entendre, per contrast, la nostra pròpia contingència, és a dir, el fet que no som necessaris, que podríem no haver estat i que podem deixar de ser en qualsevol moment.

També podria procedir de l’experiència de fragmentació de la vida personal, tan feta a trossos d’experiències diverses i contradictòries que mai no arriben a omplir del tot el reclam del desig. De vegades, sense formular-ho així, hi ha persones sensibles que senten la nostàlgia de no estar unificats, de no restar dins del que és U. Difícil d’entendre, certament, però no pas tant de sentir... L'atracció de la bellesa amb la seva invitació a fondre'ns-hi és, probablement, un primer estatge d'aquesta experiència.

Existeix l’Absolut? Precisament perquè és una realitat que és, per principi “in-dependent” (=que no depèn) fins i tot de la nostra pròpia raó, no sembla difícil deduir que ha de costar molt arribar a escatir-ne l’existència. Tanmateix en el camp humà hi ha un accés clar –l’art per exemple—a realitats que es troben enllà de la raó i que són difícils de traduir a paraules.

En l’aventura del coneixement humà ens trobem sempre amb un horitzó immediat (que és l’horitzó de la ciència: com són i per què passen els fenòmens), seguit d’un horitzó intermedi (ètica i estètica, allò que és bo i allò que és bell). Fins aquí no crec que hi hagi massa espai per al dubte. Ara bé, la nostra espècie pensa i sent també un horitzó final (metafísica o religió, la necessitat de resposta al per a què, al Sentit). El problema que tenim és que en aquest darrer horitzó de coneixement, els qui hi arriben formulen la seva experiència no pas amb les paraules habituals, que resulten inoperants en aquest estatge, sinó amb mots amb un to distintiu, amb termes simbòlics i metàfores que o bé entenem directament o bé no podem afinar amb una racionalitat estricta.

Penso que per “captar” més directament l’essència del possible accés a l’Absolut, o si més no, per començar-lo a pensar, pot ser d’interès enfrontar-se a textos com el d’aquest Upanishad hindú:

El que no pot expressar-se en paraules i tanmateix és pel que les paraules s’expressen, això és en veritat l’Absolut i no el que les persones adoren.
El que no es pot pensar amb el pensament i tanmateix és pel que el pensament pensa, això és en veritat l’Absolut i no el que les persones adoren.
El que no es pot escoltar amb l’oïda i tanmateix és pel que l’oïda escolta, això és l’Absolut i no el que la gent adora.

O bé amb aquest petit fragment del monjo cristià Dionís (segle IV):

Per penetrar en la Tenebra que hi ha enllà de la intel·ligència.... ni tan sols es tracta de concisió sinó d’una aturada total de la paraula i del pensament (...) En els darrer terme de l’ascensió estarem totalment muts i plenament units a l’Inefable.

Efectivament, hi ha persones que ens parlen d’un coneixement final al qual es veu que hi podem accedir però que és inefable, és a dir, que no es pot dir amb paraules.

Callem, doncs.