Intoxicació

Vaig néixer el 1947 i els meus primers records daten dels primers anys 50. Vaig veure la llum d’aquest món, doncs, dos anys després d’acabada la guerra mundial, vuit anys de finit el conflicte bèl·lic civil espanyol, al començament de la guerra freda i quan encara vivia Stalin... A través de les converses de casa vaig agafar una idea del que va ser el passat que em va precedir. Crec que una certa continuïtat de memòria pel que fa a la República i a la Guerra Civil la vaig arribar a assolir. Sovint em pregunto si els joves d’avui –els universitaris en particular, nascuts ja durant la dècada dels vuitanta del segle passat-- poden fer-se una idea del seu passat immediat i, en particular, del domini ideològic del marxisme entre la majoria de la intel·lectualitat catalana, espanyola i europea.

Estic llegint amb autèntica fruïció el llibre de Pere Antoni Pons sobre Joan F. Mira (La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira). Un home savi que dignifica les lletres catalanes. Un dels darrers humanistes. Una persona d’una cultura vastíssima i d’uns coneixements vastos i extraordinaris. Pere Antoni Pons ha passat sis dies amb Joan F. Mira enregistrant-li una conversa deliciosa sobre un gran ventall de temes. Joan F. Mira va néixer el 1939... per tant és, per dalt, de la meva generació. Selecciono del llibre uns paràgrafs que subscric al 100% --els vaig viure i patir—a propòsit de la ideologia dominant entre els intel·lectuals de la meva època. Potser sigui un clar exemple d'allò que els joves d'avui potser poden ignorar.

És clar, dels Estats Units venia tot: el rock’ and roll, els primers blue jeans, les pel·lícules, el jazz... D’altra banda, però, el bloc socialista sentíem que era “el bo”. Ara bé: què tenien d’equivalent, els soviètics, en música, en moda, en formes de vida...? Què ens oferien que ens poguera atraure o fascinar? Res! Res de res! Encara ens movíem seguint aquella dicotomia falsa segons la qual tot allò que era “socialista” era bo i tot allò que era “capitalista” era dolent, encara que la realitat ho negava. De tota manera, encara no sabíem l’extensió espantosa de les atrocitats que havia comès la URSS, i a més ens arribava tota la intoxicació ideològica i propagandística de què va ser víctima la intel·lectualitat europea dels anys 50, 60 i 70. Qualsevol manifestació de simpatia envers els americans, o envers l’economia de mercat, o fins i tot envers el concepte de liberalisme en la seva millor accepció, era atacat i ridiculitzat brutalment. I tot el que tenia a veure, en canvi, amb el comunisme, era exaltat i identificat amb el futur, la pau, l’esperança, la llibertat... (...) La gent tancava els ulls davant de les evidències. (pàg. 63)

Doncs sí: els intel·lectuals europeus van ser intoxicats en la seva majoria i es van negar a veure la realitat. Sobta que tants s’equivoquessin tant! I que la majoria no hagi fet la més mínima autocrítica fins i tot quan alguns s’han canviat ostentosament de bàndol. ¿Vols dir que, davant d’aquesta espectacular fallada hem de continuar tenint massa confiança en els intel·lectuals si la seva intel·ligència resulta tan fàcil d’intoxicar?