31 d’agost de 2011

De les indignacions


La paraula “dignitat” es defineix com una qualitat de “digne”. I digne –del llatí “dignus”—volia dir ‘mereixedor’. Així, doncs, quan ens indignem estem considerant que no se’ns atorga allò de què creiem ser mereixedors. Una persona, per exemple, pel fet de ser-ne és mereixedora de respecte. Una agressió física a una persona que no fa res atempta a la seva “dignitat” i per tant, com a resposta, l’acte en si de l’agressió provoca “indignació”.

Des de fa unes setmanes diversos moviments socials a Catalunya i a d’altres indrets d’Europa han estat coneguts com “el moviment dels indignats”. La visibilitat del moviment ha consistit en ocupacions de places públiques, manifestacions i acusacions diverses a accions i decisions d’entitats polítiques i econòmiques com a responsables d’allò que els “indignats” no tenen i de la qual cosa, el que sigui, es consideren mereixedors.

Motius per queixar-se i indignar-se n’hi ha de sobres. Ara bé, m’estranya la facilitat amb què de seguida sociòlegs, polítics i tertulians interpreten les causes d’aquest moviment social. En la meva vida recordo dos moviments similars: el maig del 68 i la primavera de Praga que la URSS va ofegar militarment a l’agost del mateix any. En aquella època vam ser molts els qui vam pontificar que era manifestacions del mateix malestar i de la mateix ànsia de llibertat... Amb el pas del temps hem vist que estàvem equivocats: el maig del 68 va ser el final d’una època mentre que la primavera de Praga va ser un començament que va acabar amb l’enderrocament del mur de Berlín i la dissolució de la URSS.

El moviment dels indignats potser serà l’inici d’una dinàmica social nova i procurarà canvis econòmics d’envergadura. O potser no és el començament de res, sinó el final d’una etapa i un símptoma més de la que sembla una inaturable decadència d’Europa...