Primer record

Llegint el dens assaig de Lluís Duch (Un extraño en nuestra casa) m’aturo en una frase que, d’entrada, costa d’entendre: Amb el desenvolupament del llenguatge passem progressivament del caos al cosmos i comencem a dominar la contingència. És, doncs, el desenvolupament del llenguatge el qui va construint internament el pensament de manera que de mica en mica anem donant un cert ordre a la realitat percebuda pels sentits. En el camí de domini i conreu de la llengua es veu que intentem dominar també aquesta terrible consciència que tenim els humans –i que no sembla que intranquil·litzi gens els animals—segons la qual no som necessaris. Intentar dominar la consciència de la nostra futilitat i de la nostra possibilitat de morir en qualsevol moment no sé si ho fem amb el llenguatge o a base de no pensar-hi massa. En algun moment tot humà s’adona que és finit però que pot pensar l’infinit. Els clàssics ho deien d’una manera molt clara: homo finitus, capax infinitum. En fi, no sé si domino massa bé la contingència a través del llenguatge; el que em sembla probablement cert és que podem endreçar una mica les percepcions que ens arriben del món exterior a través de la llengua. No és estrany verificar que qui parla o escriu bé sol pensar també molt bé.

La lectura de la frase de Duch em va dur al probable primer record de la meva infantesa. No tenia encara els 3 anys quan passejant amb els meus pares a la vora de la casa on vivíem, em vaig perdre. Els pares van entrar de cop i volta en una botiga i jo vaig continuar caminant carrer avall. Tant el pare com la mare estaven convençuts que el “nen” estava controlat per l’altre/a.... Recordo nítidament que, de cop i volta, em vaig trobar sol, em va venir un glop angoixa i em vaig posar a córrer plorant desconsoladament fins que una dona em va agafar a coll i em preguntava com em deia i on vivia. Jo no li sabia respondre. Poc després va aparèixer la meva mare, també angoixada i corrent... Segons m’ha explicat sovint jo li deia tot plorant entre sanglot i sanglot quan em tenia a coll: ...jo te buscaia i no te trobaia... No recordo, evidentment, les paraules. Provenen del record que en té la mare. Si les cito és perquè, en primer lloc, la mare verifica el meu record i, en segon lloc, perquè mostra que el meu domini lingüístic era molt incipient i escàs.

La relació amb la sentència de Lluís Duch procedeix del fet que en aquest meu record, vividíssim, la realitat exterior s’estenia en uns pocs metres al voltant de mi. Enllà d’aquests metres hi havia una mena de boira grisosa que tapava els edificis del barri on vivíem. Talment una obra de teatre, una mena de focus de llum m’il·luminava el voltant però una mica més enllà tot era esborradís, fosc i fins i tot amenaçador. El lloc on em vaig perdre era a poc menys de 90 o 100 metres de casa. Hauria estat del tot incapaç de trobar-la. El meu món s’acabava al voltant de la mare... Era l’únic espai que començava a tenir un cert ordre. La resta encara era el caos.