29 de setembre del 2011

Humanitats


En dos dels llibres més interessants que he llegit recentment els seus autors es dolen del declivi de les humanitats i del seu abandonament en la formació de la ciutadania (Adéu a la universitat, de Jordi Llovet, i La condición ambigua d’Albert Chillón, un diàleg aquest darrer de l’autor amb l’antropòleg i monjo de Montserrat Lluís Duch). El lament per la pèrdua de les humanitats en la formació secundària i universitària em produeix una doble perplexitat.

En primer lloc tinc seriosos dubtes que en els meus temps de batxillerat –quan només cursàvem la Secundària un escàs 30% dels adolescents—ens formessin en humanitats. Vaig aprendre els noms i les obres de molts autors literaris de memòria i vàrem llegir també alguns fragments antològics dels seus textos. Em vaig esforçar molt per entendre la sintaxi del llatí i del grec però mai no em van posar en contacte amb l’obra d’un sol autor greco-llatí (i probablement no sé si hauria entès gaire res). Potser la introducció a la filosofia de sisè de batxillerat em va fer pensar una mica... en definitiva, no crec que en la nostra època ni en la immediatament posterior, els estudis de lletres ens fessin més “humans”. No vaig pas accedir a la geografia psicològica de l’ésser humà expressada per Shakespeare, per exemple, fins a ser un adult... i no vaig sentir-me concernit per la poesia fins als vint anys. D’altra banda no crec pas que el fet de saber humanitats –en el cas que n’haguéssim estudiat-- ens fes necessàriament més bones persones. Els oficials nazis dels camps d’extermini eren capaços de gaudir intensament escoltant Mozart o Schubert mentre en els forns cremaven centenars d’homes, dones i nens...

En segon lloc no trobo pas que en els estudis de Secundària actuals no hi siguin presents les “humanitats”. Potser hi són més presents que no pas abans! S’estudia més història que a la meva època; la llengua i la literatura hi són presents tant en català com en castellà; es fan llegir llibres sencers –en el batxillerat mai no em van fer llegir un sol llibre!—i, fins i tot, s’estudia cultura clàssica i música (en el meu temps la música era un àmbit restringit estrictament als conservatoris i fora de l’abast de qualsevol adolescent normal). Cal destacar, a més, que aquests estudis “humanístics” s’ensenyen, a més, a tot l’alumnat, i no només a l’escàs percentatge que estudiava quan jo era adolescent.

Una altra cosa és que l’alumnat arribi a les Facultats sense saber llegir i escriure, amb una pressa notòria per assolir resultats immediats, amb dificultats per seguir un discurs oral, i sense tenir massa habilitat en el maneig del discurs parlat. És cert que s’han acabat les utopies –si més no a Europa—i que aquestes s’han canviat per “hinctopies” (l’ara i l’aquí, de “hinc”, ‘aquí’, en llatí); i és cert que els estudis clàssics, literaris i filosòfics van de baixa (no pas els musicals, les arts gràfiques, el disseny i el cinema); i també és cert que s’està trencant una certa tradició en les estructures d’acollida (família, estat, església...)–en l’àmbit català molt més ràpidament que enlloc—i que comencem a viure desconnectats d’arrels fins ara molt sòlides... però d’això no en té pas la culpa, em sembla, la manca d’estudis humanístics en la formació inicial de la joventut.

Que socialment parlant no interessin els estudis humanístics no és pas la causa d’un problema sinó, probablement, la conseqüència.