10 de desembre de 2011

Constitució


Em molesta molt que els periodistes i els polítics pontifiquin sobre si determinades decisions representen o no el que pensa o sent el conjunt de la ciutadania. Darrerament el president Mas no ha anat a celebrar l’aniversari de la Constitució espanyola. Ha donat les seves raons. Es poden compartir o no; el que no és seriós és interpretar si representa o deixa de representar una voluntat majoritària o minoritària de les persones del país. Això només es podria afirmar amb un estudi estadístic a partir d’enquestes ben fetes. No sé què pensen i senten els altres i per tal de col·laborar a les interpretacions pertinents he decidit dir el que penso i sento jo.

Pertanyo per edat a la generació que va votar la constitució. Sembla que els qui vàrem tenir ocasió de pronunciar-nos en referèndum el 1978 només som avui la meitat dels habitants de Catalunya. Vaig votar que sí. I recordo perfectament que ho vaig fer per tres raons.

En primer lloc per por. L’any 1978 feia només tres anys que sortíem d’una dictadura. Res no semblava sòlid i l’exèrcit, la policia i la judicatura continuaven essent les mateixes que durant el franquisme. Tot se’n podia anar en orris en un segon. Tot era feble. I jo era pare de dos infants molt petits. Era millor dir que sí que no pas dir que no, ja que les forces “vives” –amb una oposició molt feble al carrer—podrien interpretar-ho d’una manera molt negativa. No m’agradava la monarquia. Tampoc no m’agradava la manera de sacralitzar la unitat d’Espanya com un principi previ a la mateixa constitució... però vaig votar que sí, perquè votar, si més no, havia estat impossible durant tota la meva vida. Va ser un sí condicionat per la por. El meu. Només el meu. No sé el dels altres.

En segon lloc vaig votar que sí perquè els ponents de la constitució, en particular Jordi Solé Tura, Miquel Roca Junyent i Herrero de Miñón en mereixien molta confiança. Si ells l’avalaven, alguna cosa devia tenir de bo.

I en tercer lloc perquè, com a professor de Secundària, havia viscut la dificultat d’explicar amb una mica de cara i ulls el segle XIX espanyol i la vergonya de la història de les seves constitucions: sempre la imposició dels uns contra els altres. Per una vegada a la història d’Espanya una constitució es consensuava.

Heus ací, però, que amb el pas del temps m’ha semblat percebre que un dels punts de l’imaginari espanyol –el de dretes per descomptat, però també a les esquerres—ha ressuscitat amb força: la manca de sensibilitat i fins i tot d’animadversió per la diferència que represento com a català. Molts diaris espanyols i força emissores de ràdio han retornat a l’agressivitat contra el que jo sóc amb una força, una constància i una sovintejada falta de veritat que m’ha dolgut i decebut. Amb la darrera sentència de l’Estatut s’ha vessat el got: he vist clarament que la judicatura i els mitjans de comunicació es feien ressò de la malfiança, de l’animadversió i en alguns casos de les espurnes d’odi clarament identificables.

Actualment no votaria que sí a la constitució. D’un espai fiable de trobada i consens s’ha transformat amb el temps en un text d’interpretació tancada que, sacralitzat quan convé, serveix per llançar-la contra el que sento i sóc.

En cap cas goso dir que siguin molts o pocs els qui passin per aquest canvi lent que ha acabat parant en la més pura desafecció personal. Si només sóc jo el qui sent això, doncs és només el meu problema. I, per tant, no té la més mínima importància.

1 comentari:

Marc ha dit...

Dons com a mínim ja som dos.