3 d’abril de 2011

Uniforme



Ja fa molts anys que vaig descobrir una llei constant sobre la participació de les persones en els debats: el nombre d’intervencions és sempre inversament proporcional a la complexitat del problema debatut. Efectivament, en un dels primers claustres que vaig viure al primer institut de la meva vida professional com a professor em va sobtar que a propòsit d’una envitricollada explicació econòmica per part del Secretari no se’n digués pràcticament res i, en canvi, sobre la ubicació on es podrien col•locar uns suros informatius que acabaven d’arribar de la Delegació les intervencions fossin nombroses. D’aleshores ençà he corroborat que aquesta llei es compleix sempre.

Alguna cosa de semblant ha passat aquests dies sobre si l’alumnat dels centres públics han d’anar o no amb uniforme escolar. Si algú parla de la complexitat concreta en la motivació o en les formes d’aprenentatge ningú no en diu gran cosa. Sobre l’uniforme escolar, en canvi, s’han fet debats, ha sortit el tema a les tertúlies, n’han parlat els polítics i han estat nombroses les cartes dels lectors als diaris. I com sempre s’han enfrontat sense matisos dues posicions: la d’aquells que creuen que algun tipus d’uniformitat a l’escola seria útil en els temps actuals –tot i que no és el problema principal—i la d’aquells que ho consideren un retrocés carrincló propi de la mentalitat conservadora.

L’uniforme no és pas estrany a la societat i no només en àmbits militars i policials. Els metges van amb bata blanca i els jutges es posen una toga a l’hora d’exercici públicament el seu ofici. I ningú no els diu que això de portar un uniforme és carrincló! També hi ha “uniformitzacions” dictades per les modes. La bata blanca i la toga judicial indiquen que l’exercici d’aquesta funció és important. I és en això que crec que algun tipus d’uniformització a l’escola resultaria positiva en l’educació del país.

Els uniformes a l’escola podrien voler dir que als centres docents no s’hi pot anar vestit de qualsevol manera perquè la funció que s’hi realitza és important, fins i tot transcendent per a la societat del futur. En aquest sentit crec que algun tipus d’uniformització –que es pogués triar entre diverses bruses, camises, pantalons, faldilles i calçats concrets, posem per cas—facilitaria l’educació de l’imaginari públic i seria, sense dubte, una mesura de progrés. Fins i tot podria simbolitzar la igualtat d’oportunitats.

Tanmateix és cert: no és ara mateix el principal problema de la nostra escola.