Campanya

Per tal que no hi hagi cap mena de dubte manifesto que sóc partidari de la democràcia representativa per convicció i per raó. És la millor manera de fer-nos responsables del que fan els nostre polítics –al cap i a la fi som nosaltres qui els triem i els deposem-- i d’altra banda no hi ha cap alternativa que, ara com ara, sigui millor.

La democràcia representativa iguala tothom –una persona=un vot—i ja està bé que sigui així; però d’altra banda s’iguala el que és inigualable. Suposar que tots els i les votants són racionals, reflexius, documentats i conscients no deixa de ser una utopia i probablement el món s’acabarà i encara ho serà. Si el vot fos emès en condicions de saviesa, és a dir, de coneixement senzill de quines són les alternatives i possibilitats reals, la democràcia seria perfecta. Però com que això no és així hem de sofrir les anomenades “campanyes electorals”. Reconec que no les suporto per l’escassa racionalitat que presenten, pel poder absurd que s’atribueix a l’eslògan i per les mentides i falsedats que es propalen. I més en concret pel joc emocional, sovint brut, que s’estén per veure si cala en un segment de l’electorat i per la por que s’escampa sobre els possibles aliats (com si els que això diuen no s’hi haguessin entès altres vegades quan els ha convingut). Es juga molt amb la poca memòria de les masses i amb el fet que repetir un eslògan, encara que sigui fals, amb una mica de sort s’acaba convertint en veritat.

No segueixo absolutament res de la campanya electoral i em dol veure com s’aprofiten demagògicament fets que tenen molt poc a veure amb la realitat ciutadana. Sembla que les campanyes s’hauran d’aguantar durant tota la vida. Segons els experts entre un 12 i un 16 per cent dels vots emesos ho són per emocions epidèrmiques: perquè el candidat/data és guapo, em cau bé, és simpàtic, no puc veure els seus adversaris, m’han dit que... etc. Aquest segment de votants és el que més es busca motivar en les eleccions. Si això és així, el que resulta decisiu en una democràcia és l’emoció, la irracionalitat. Per aconseguir això s’empren tots els trucs possibles que han estudiat els assessors de comunicació: una forma de somriure a les fotografies, una manera d’anar vestits, tenir preparada una frase dura i brillant en el moment que en el míting la llumeta de la televisió indica que estan enregistrant la intervenció (en directe o no), etc. No crec que això tingui res a veure amb l’esperit i el sentit ètic de la democràcia. És avui un dels seus defectes.

Al llarg del curs la política té també un punt de teatralitat falsa. A mi em costa creure que tot el que fa un govern està malament o que tot el que diu l’oposició sigui sempre i sistemàticament una bestiesa per al govern de torn. Em costa d’entendre que en un moment com l’actual, tan greu, no es pugui pactar una solució comuna o si més no dels principals partits per anar a la una (la democràcia alemanya ho va fer durant 4 anys amb uns resultats ben bons!). Em dol particularment que s’enganyi a la gent en les campanyes electorals amb promeses que qualsevol persona mínimament intel•ligent sap que no es poden complir.

Un debat profitós d’aquesta campanya hauria estat que els candidats a alcaldes discutissin què i com retallaran (prometre que invertiran més i que no retallaran res és una mentida en les actuals circumstàncies). Quines prioritats tindran i com aprofitaran la crisi com a oportunitat per a una major eficiència i d’acord amb quins principis. Però la realitat ha estat decebedora. Ningú parla de retallar i tothom promet el que no podrà complir. L’oposició intel•lectual i política –sigui quin sigui el seu signe—no s’està de dir que calen “ajustos” i “reformes estructurals”.... però mai hi ha manera de saber com es concreten abans de les eleccions. Suposo que si es concretessin es trepitjarien ulls de poll i els sectors afectats no votarien el candidat. Sembla que és més rendible estar sempre “contra el que sigui...”
De vegades la política apareix als ulls de l’espectador fregant la infàmia. Estar en contra de les coses no està malament. Però si no es diu a favor de què s’està i com es pensa fer, oposar-se a les decisions amb eslògans emocionals és del tot estèril.

No hi ha res millor que la democràcia. Però probablement encara no som del tot demòcrates.