2 de novembre de 2011

Joves i espiritualitat


Ens inunda un allau d’informacions diàries, tantes que em fa la impressió que les oblidem al minut següent. Debats encesos d’avui són oblidats per sempre a l’endemà. Tal vegada sigui per servitud professional, el cas és, però, que no m’agrada que algunes informacions em passin per davant sense reflexió i sense transformar-se en algun tipus de coneixement. Així, per exemple, l’actualitat d’avui ens situa molt lluny de la visita del Papa de Roma a Madrid a mitjans d’agost. En canvi, a mi m’agrada retornar-hi de tant en tant amb la distància i la tranquil·litat que produeix mirar-se el passat amb calma tot pensant-hi un xic.

Vagi per endavant que a mi no m’agraden les concentracions massives. Tant me fa que siguin manifestacions per una causa justa, espectacles esportius, aplecs festius o concentracions religioses. Quan hi he participat he experimentat, d’una banda, un canvi important i provisional en les meves emocions (que no m’agrada), i de l’altra, la gernació de persones em produeix una certa claustrofòbia. M’ofega. En definitiva: m’ho passo malament. Tampoc m’agrada idolatrar una persona, ni que sigui el Sant Pare el qual, al cap i a la fi, ha estat escollit pel sistema del fhürerprinzip, una manera de fer molt allunyada dels signes del temps per més fe que un dipositi en el successor de sant Pere.

Dit això voldria dir també que en aquelles concentracions de joves hi vaig percebre una manera de fer i de ser a la qual no estem gens acostumats segons les informacions habituals de les grans concentracions que ens arriben pels mitjans . Darrerament les grans manifestacions, i no dic que no sigui amb raó, solen expressar algun tipus d’agror o d’irritació i, fins i tot, algunes acaben amb violència. Veure centenars de milers de joves amb cara d’alegria, que no fumaven marihuana, no cridaven amb la buidor de l’embriaguesa al voltant d’ampolles buides d’alcohol i que no feien malbé el mobiliari urbà constitueix, si més no en els missatges televisius d’avui, una autèntica anomalia.

Diuen que la dimensió religiosa forma part de l’estructura de l’ànima humana. Del 2000 ençà no són pocs els genetistes agnòstics que reconeixen el fet universal de la religió. Per això postulen que ha d’haver estat necessària per sobreviure. Que probablement aquells humans que van “seleccionar” el “gen” religiós van tenir més possibilitats d’adaptar-se mentre que els “altres” es van anar extingint.

No voldria fer extrapolacions fàcils però no puc deixar de pensar que si hi ha algun futur per als humans, aquest ha de ser molt millor quan s’encara la vida amb alegria i sense violència dins d’una dimensió religiosa o espiritual de l’existència que no pas des d’un carpe diem descarnat i sense altra esperança que el pas feixuc del dia a dia i la finitud material de l’ésser.

Si el que dic té un bri de raonabilitat, ¿tenim futur?