17 de desembre de 2011

Josep Costa i Planagumà (I)


Quan algunes vegades em pregunten si sóc cristià estic temptat de respondre “encara no”. Potser fóra la resposta més correcta. Personalment m’adhereixo a la fe cristiana i procuro que la meva conducta i visió del món estigui d’acord amb el nucli de l’evangeli, bona notícia que m’ha arribat a través de l’Església. Però no caldria ni dir que ni la meva conducta, ni les meves paraules, ni els meus pensaments s’articulen del tot amb la fe cristiana... falles, egoismes, comoditats, insolidaritats, enrabiades, etc. han estat al llarg de la meva vida desviacions constants de l’ideal cristià. Per aquesta raó de fons procuro no expressar mai cap crítica a d’altres cristians perquè em fa vergonya. ¿Com puc criticar jo d’altres que, de ben segur, són molt millors persones que no pas jo?

Per sort, en aquests dies d’Advent, als vespres, abans de tancar el llum per dormir he anat llegint un llibre sorprenent i exemplar que m’ha omplert d’esperança (Aventures i desventures d’unes sandàlies, 2011). Hi ha persones que sí, que realment segueixen el camí cristià amb totes les seves conseqüències. N’és un testimoni verificable el pare Josep Costa i Planagumà (1940), franciscà, missioner a Bolívia amb els més pobres i que, tornat a Catalunya, s’ha dedicat a atendre també els més desvalguts i abandonats: persones enganxades a la droga, expresoners acabats de sortir de la presó, gent sense llar que viu al carrer, sidòtics... Amb l’ajut d’altres persones catòliques --cèlibes, solters, casats...—ha treballat per disposar d’un pis gran per acollir els més desheretats i una institució comunitària que fa el mateix en una antiga masia de la vora de Badalona.

Aquesta institució es diu “Acollida i Esperança”. No es tracta només de tenir els més pobres i perduts en un indret i servir-los, sinó que hi conviuen. La comunitat dina, sopa, dorm amb els qui acullen a qui, sense forçar-los en res, els conviden a participar en tots els actes.

Tots els elements més purs del catolicisme són presents en aquest signe d’esperança: la pregària diària i comunitària matí i vespre, l’eucaristia, els recessos sovintejats per agafar força i alhora el servei difícil i dur de cada dia al costat dels més marginats... s’acull, a més, sense tenir present ni la ètnia, ni la religió, ni la procedència dels qui truquen a la porta o es topen pel camí... I també cal afegir a tot plegat la vinculació a la parròquia de Badalona on s’ubica aquesta institució modèlica de Can Banús. En definitiva: són església en plenitud.

El llibre és una mena d’autobiografia o dietari del P. Josep Costa. Va estar molt malalt i mentre es recuperava a proposta dels membres de la seva comunitat es va dedicar a escriure el seus records i els fragments més interessants del dietari que solia escriure sovint sobre les peripècies de la comunitat.

Per descomptat que ell se sent pecador, poca cosa i amb moltes falles... En cap moment pretén donar lliçons a ningú... però als meus ulls és un sant dels de debò, un signe d’esperança, una persona que fa cert allò que tan prediquem i que tant poc sovint fem els catòlics: servir i preferir els més pobres i desvalguts. I fer-ho només per amor, l’única llei de l’evangeli.