En aquestes dates, coincidint amb els primers minuts de llum que s’allarguen a les tardes després d’unes setmanes de marxa progressiva cap a la foscor, solem fer una treva i ens desitgem el benestar i la pau. En general no tinc cap mena de dubte que el desig és sincer perquè, en el fons, tot humà desitja el benestar i la pau, encara que cadascú intenti enfilar-los d’una manera diferent.
El que és més interessant del Nadal, però, és el seu significat profund. Resulta que tota l’esperança d’aquesta pau i aquest benestar es concentra en la tendresa que provoca un nadó... Si Déu és el totalment altre, com diuen els teòlegs d’avui, res no en podem saber. I quan dic res, és res. Fins i tot quan diem que és bo o omnipotent o que existeix... estem utilitzant paraules efímeres, transitòries i pròpies de la condició humana. Res d’això pot definir el que pugui ser la realitat que designem amb el nom de Déu.
L’única manera amb què podem conèixer-ne espurnes de la seva essència, útils per a nosaltres, és que Ell es manifesti per pròpia iniciativa a través de la condició humana. Només així podem entendre’l. I el Nadal ve a ser això: la divinitat es revela a través d’un nadó que, de gran, durà una tipus de vida determinat, donarà un exemple concret i dirà paraules noves. Dins del misteri, una part petita del que podem fer provinent de Déu és, potser, fer cas d’aquest Jesús que ens revela una realitat impossible de conèixer per altres vies. Un nadó que no viurà gaire més de 30 anys.... Serà tota una vida la que penjarà paradoxalment d’una creu temps a venir...
¿Quina és la manera nova de ser, sentir i fer segons aquesta revelació? No podria pas resumir-la aquí, però sí que em plau citar alguns pensaments del franciscà Josep Costa a propòsit d’aquesta bona notícia.
Jesús mai no va dir: aquesta dona (samaritana) és una frívola, amb el cap ple de pardals, una immoral. A més a més, és una dona i una samaritana. Ell li va demanar un got d’aigua i va començar amb ella una conversa amable i bondadosa (Joan, 4-1-4).
Jesús mai no va dir: aquí tenim una pecadora pública, una prostituta, enfangada per sempre més en el vici. Ell va dir: aquesta dona té més oportunitats d’entrar al Regne de Déu que no pas aquells que confien en la seva riquesa, en la seva virtut i en la seva santedat. (Lluc 7,36-49).
Jesús mai no va dir: aquest fanfarró m’ha negat. Ell va dir: Pere, m’estimes? (Joan 21, 15-17).
Jesús mai no va dir: els grans sacerdots són uns jutges injustos, aquest rei és un titella; el procurador romà és un covard; aquesta multitud que crida contra mi són la xusma; aquests soldats són uns malvats. Ell va dir: Pare perdona’ls perquè no saben el que fan (Lluc 23-24).
El Nadal no és només un dia i un moment. El Nadal és l’inici que ens porta a aquesta nova manera de sentir i de fer dels humans entre nosaltres. És tot un programa per caminar a la vida. A les pàgines 237-239 de Aventures i desventures d’unes sandàlies podeu trobar més exemples d’aquest nou sentiment de ser i d’actuar que va néixer en el primer Nadal i que Josep Costa el viu i ens el diu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada