23 de març de 2011

El Japó i la quaresma


La litúrgia del temps quaresmal convida als creients a viure un temps d’intensitats interiors: densificació de la meditació i la pregària, increment de l’austeritat per esbrinar els nostres petits o grans esclavatges, anàlisi de la consciència pel que fa a la solidaritat (donar a qui ho necessita, ni que sigui només temps). En aquest context he pensat, un cop més, en el fet que la consciència religiosa té la virtut de “des-centrar-te”, o si més no, de proposar-t’ho. La religió et facilita deixar de ser tu el centre de tu mateix i t’invita a accentuar una mica més, si més no, la dedicació als altres. Els altres són el centre de la teva estimació i no tu mateix. El cristianisme no difereix en això del nucli d’altres religions: estimar els altres és el mandat essencial de la religió cristiana.

Aquests dies el Japó, malauradament, és notícia pel tsunami i la central nuclear afectada. Crec que a tots ens ha sorprès la verificació pràctica d’una de les idees que tenim sobre la civilització japonesa: la primacia dels altres per damunt d’un mateix, la disciplina social. Heus ací un imaginari cultural col•lectiu que ha funcionat en moments de crisis col•lectives i econòmiques agudes. A tots ens ha sobtat un cop més l’ordre, el compliment de les normes, la importància dels altres per damunt de la individualitat, l’absència de saqueigs aprofitant el desori i la foscor per manca de llum... No es tracta ni d’un panegíric ni d’una idealització. Els japonesos són majoritàriament així i també tenen problemes de corrupció, etc.

Crec que els orígens d’aquesta conducta tan civilitzada són un misteri. Altres cultures han intentat per la força la realització d’aquest somni de primacia de la col•lectivitat. Han estat enginyeries socials fracassades. La URRS, Xina, Corea i Cuba en són exemples evidents. Els japonesos donen més importància a la col•lectivitat en un ambient de llibertats democràtiques: heus ací el seu gran mèrit. No són així pas per obligació policíaca, ni per ser practicants d’una determinada religió. Ni tampoc es pot argumentar que en els seus orígens agraris la necessitat del grup era molt forta i ara aquesta actitud ha quedat com a herència. També són agraris els nostres orígens i no som pas així. Només sabem que, al Japó, els adults i l’escola comparteixen les mateixes conviccions culturals, creuen en ells mateixos i saben que procedint d’aquesta manera –primacia del grup sobre l’individu-- poden resoldre millor els reptes de la vida. Tot el contrari de la nostra acràcia.

Durant aquesta quaresma, enfangat en notícies tan tristes com les provinents del Japó, no deixo de preguntar-me com és que les catòliques Itàlia i Espanya (i també la “Hispanidad”), no han rebut de la presència abassegadora i secular de la religió cristiana una herència cultural semblant a la japonesa. Déu nos en guardi que alguna cosa de semblant al Japó, fins i tot molt més petita, s’hagués esdevingut entre nosaltres. No és gens agosarat afirmar que l’individu hauria passat per damunt del grup...

És com si entre nosaltres els segles de vida catòlica no haguessin penetrat a fons en cap herència realment interior de la col•lectivitat, llevat de tabús, prohibicions, intoleràncies i rituals externs. ¿O és que potser els segles passats entre nosaltres, de cristians, només en van tenir el nom?