1 de setembre del 2011

Any nou


Un cop més a les primeries de setembre recomença el curs. Un grup de professionals anònims, milers i milers de persones arreu d’Europa, enfilen el retrobament de les escoles i instituts. Per a ells comença l’any nou... no és pas al gener que els canvia la vida i que es poden fer propòsits, sinó ara, quan encara la calor prem de valent i només en alguns moments de la matinada sembla que hi hagi una fresca nova encara tímida i clara...

Els fa mandra tornar a començar. Com a tothom. Però hi afegeixen un aspecte que no es compleix amb d’altres professions: la majoria de l’alumnat és nou i tot ha de tornar a començar. Potser el coneixen en algun cas d’anys anteriors. No hi fa res, els alumnes són nous... i amb una paciència digna d’elogi, la majoria d’aquests professionals projectaran la continuïtat de la seva pròpia existència en paraules públiques, escoltes atentes, moments de silenci i preparació, i el dur càstig bíblic de les correccions i avaluacions... Passaran per moments difícils perquè l’alumnat d’avui no és pas fàcil i perquè els éssers humans no són mai ensinistrables. Patiran fracassos –perquè de la mateixa manera que no es curen totes les malalties tampoc no sabem com fer aprendre tot a tothom— però experimentaran dies de satisfacció...

No vull pas fer una panegíric corporatiu perquè de professors i mestres n’hi ha de molt bons, de normals i de molt dolents... Sé també de les tensions a l’aula per mantenir l’atenció; no ignoro la conflictivitat entre iguals o entre bases i jerarquies... no desconec què vol dir treballar més per més o menys sou en èpoques de retallades... Sé de fatigues exhaustes però també conec els entusiasmes... i aquells moments de satisfacció quan has aconseguit que alguns esguards clars dels qui t’escolten s’il·luminen amb una espurna de comprensió o amb un somriure d’agraïment...

Vull destacar que aquest exèrcit anònim, que avui malauradament no està considerat amb la confiança i el respecte social de temps anteriors, continua essent clau per construir el futur. I a l’inrevés d’altres professions, no compten amb gaire protocols que els assegurin la consecució dels seus objectius. Quan els assoleixen, enllà de la programació i de les preparacions de cada classe, hi compta fonamentalment una sola cosa: l’art de la seva didàctica.

Perquè ensenyar, instruir i educar comporta dues condicions necessàries (saber la matèria i saber-la ensenyar). Però no són condicions suficients en aquesta professió: cal, a més, disposar d’un setè sentit que barreja poesia, afecte i passió... Cap altra professió ho precisa tant!

Sí, avui un exèrcit anònim de mestres i professors inicia en temps difícils una de les funcions més imprescindibles de la societat.

Avui els comença un any nou...