1 d’agost de 2011

Inconsciència


Parafrasejant els evolucionistes bé podríem dir que en el decurs de l’evolució de l’espècie van sobreviure millor aquells que van seleccionar el gen de la inconsciència. Per això en l’actualitat l’única forma, o gairebé, de ser feliç o d’experimentar un cert grau de benestar només es pot assolir a través de la inconsciència.

No dono aquí al concepte d’inconsciència un to pejoratiu o de valoració moral. Em refereixo senzillament a la gestió d’un sentiment habitual per tal de sobreviure sense una excessiva angoixa. De la mateixa manera que els humans no podríem sobreviure sense un petit grau d’hipocresia –la sinceritat extrema i a tota hora produiria agressivitats i conflictes de difícil solució-- tampoc no podem experimentar un mínim de plenitud si no esdevenim inconscients, si més no a estones.

Hi penso sovint aquests dies en què els mitjans ens informen amb detall de les fams d’Etiòpia. La veritat és que qualsevol humà, per poc sensible que sigui, no pot pas contemplar les imatges de nens famolencs i mares eixutes de cara immensament trista, sense sentir com se li revolta l’esperit. Aquestes imatges i els fets estructurals que les provoquen aclaparen i fan mal. Sabem, a més, per poc informats que estiguem, que la fam en el món és un fet (uns mil milions d’éssers humans en passen cada dia!) i que la mortalitat infantil per desnutrició en alguns indrets és altíssima. Són fets. Tan terribles com indiscutibles. I en el nínxol de la nostra existència benestant no hi podem fer gairebé res. Fins i tot és desesperant constatar l’evidència que ara, i demà i demà passat això continuarà igual per més solidaritat individual que hi posem...

¿Es pot ser feliç sabent això? Més encara: podem dedicar-nos a les sofisticacions de la cuina com ho fem a l’Occident sabent aquest drama humà? Podem menjar un requisit o fer un petit excés gastronòmic, cosa habitual aquests dies de vacances, essent conscients alhora dels nens famolencs i de les mares eixutes? Podríem fer un arròs amb gambes i alhora anar mirant les escenes d’Etòpia? No, oi? I tots sabem que refugiar-nos i justificar-nos en la nostra impotència per calmar la tristesa i la pietat que aquestes imatges ens produeixen no ens traquil•litza.

Així, doncs, em sembla que no tenim més remei que ser inconscients, ni que sigui només per gaudir senzillament d’un moment particular d’excés a l’hora de dinar. Felicitat i consciència de la realitat resulten radicalment incompatibles.

1 comentari:

Virgínia ha dit...

Tens tanta raó. És una llàstima. Crec que una persona moralment conscient no pot ser feliç. Encara que la seva vida personal sigui joiosa, si pensa en tot això que expliques és impossible que senti la seva consciència tranquiil·la per tant no pot ser feliç-