30 de juliol de 2011

Per què a mi?


Suposo que gairebé tothom en el seu entorn ha conegut alguna persona, si no és que no ho ha viscut en pròpia pell, que ha rebut un diagnòstic greu i sobtat sobre la seva salut o que ha patit un accident inesperat. Són moments que curtcircuiten el ritme ordinari de vida, reordenen prioritats, reclamen urgències inajornables i trasbalsen profundament l’ànima. Sovint en aquestes circumstàncies una de les preguntes angoixades que es fan les persones afectades o bé les del seu entorn és ¿per què a mi? ¿per què a nosaltres?

Fins i tot en el cas que les persones afectades hagin fet de la seva banda tot el possible en la prevenció de malalties greus i hagin exercitat una gran prudència en els seus actes per no accidentar-se, la pregunta no només és retòrica –encara que comprensible—sinó que no té sentit. La vida és així: amb un percentatge més o menys constant –amb altibaixos segons les èpoques i els remeis disponibles—les vides de les persones es veuen alterades per malalties greus i accidents de diversa índole. L’atzar, en general, en domina el repartiment i amb freqüència la responsabilitat.

El fet d’interrogar-se sobre el “per què a mi?” pressuposa que la persona que ho formula disposa d’una mena de patent o protecció especial que no tenen els altres. La pregunta correcta, racionalment parlant, fóra “¿per què?”, a seques. Per què hi ha d’haver persones que per un atzar incomprensible i injust són afectades per malalties greus o accidents no culpables? Quin sentit té? Però preguntar-se per què a mi i no als altres a més de curiosament egoista no té cap mena de racionalitat.

Tanmateix aquest pregunta és fàcilment explicable. Els humans vivim amb la mort larvada a les espatlles de l’ànima. Per jove, bonica i digna que sigui la nostra vida, tots sense excepció portem a dins el germen de la pròpia podridura. I, a més, no sabem quan aquest germen s’activarà. Davant d’aquesta sentència terrible de l’existència, els humans, per sobreviure, hem desenvolupat una capacitat curiosa de “in-consciència”, és a dir, d’oblit permanent sobre l’acció de l’atzar en nosaltres. Nosaltres, encara que ja ho sabem, no ens morim: es moren els altres i les desgràcies esdevenen també als altres. I pensem així perquè només podem aspirar al benestar i a ser feliços des de la inconsciència: heus ací la dura realitat.

Per això quan ens esdevé una malaltia sobtada i greu o un accident inesperat ens estranya tant que ens passi i ens surt de dins de l’ànima un “per què a mi”?

1 comentari:

Virgínia ha dit...

Reflexió magnífica. M'ha frapat molt això que dius "tenim la mort larvada a l''anima". Uf, quin sentiment més terrible que se'm desferma!