4 de maig de 2011

Plorar


No sóc gens aficionat al futbol ni segueixo tampoc cap altre esport. Reconec, però, que la identificació amb un equip esportiu i les seves gestes deu produir un plaer intens, i sembla, a més, cohesionar divesos grups de l'espècie dels humans, a la qual pertanyo, en una emoció única i col·lectiva. No hi tinc res a dir. Només voldria fer una consideració senzilla i, probablement, simple.

Un dels drets que no existeix és el de "no" ser informat. Per més que vull mantenir-me al marge dels esdeveniments esportius em resulta del tot impossible. Tard o d'hora per una o altra escletxa m'arriben les notícies i els resultats de les principals efemèrides esportives. En una d'aquestes escletxes se'm va situar al davant sense voler una imatge d'un diari en el qual es veia un parell de simpatitzants d'un club plorant desconsoladament per la derrota del seu equip. En una altra pàgina estava retratada l'eufòria exagerada dels partidaris de l'equip contrari.

No deixa de ser curiós que fins i tot per gaudir de la vida hàgim de practicar el conflicte, encara que sigui banal o, si més no, perfectament prescindible. Diuen els psicòlegs que el conflicte està inserit en la mateixa entranya de la vida. Que madurem a cop de conflictes i que progressem a base de superar-los.

Personalment confesso que odio el conflicte, sigui personal, de la pròpia consciència, dels reptes entre iguals per a la professió, per a la superació col·lectiva, etc. Reconec que és així, i també que cal educar en la resolució dels propis conflictes i no pas evitant les frustracions. Però no m'agrada gens. Personalment trobo aquesta dimensió "conflictiva" de la naturalesa de la vida profundament amarga i desagradable. I entenc que hi hagi persones que els defugin quan no els són inevitables per continuar vivint. I ja no diguem fins a quin punt arriba el meu desencís quan aquesta naturalesa conflictiva comporta agressions físiques o psicològiques en els seus diversos formats: guerres, opressions, insults, vexacions, tortures, etc.

Resulta, a més, que per distreure'ns també provoquem conflictes. És el cas de l'esport de competició. No deixa de ser galdós que la possible alegria d'uns humans s'hagi de bastir sobre el plor i la desolació d'uns altres. Difícil de comprendre si un és sensible al dolor derivat de patir els resultats d'un conflicte...

Espero que en morir Déu em perdoni i m'aculli al seu lloc de repòs... i amb tot el respecte li preguntaré si, ja que és omnipotent, no hauria pogut trigar una mica més de set dies a fer el cosmos i si no li hauria sortit un mica millor en cas d'haver-s'hi entretingut una mica més. En d'altres mots: ¿un altre món, posats a fer, on no hi hagués conflictes i tots fóssim bons, justos i pacífics per naturalesa, no era possible? Suposo que no però se me n'escapen les raons.

Perquè de fet una vida que comença amb els crits de qui la dóna i els plors de qui la rep no sembla pas anunciar res de bo oi?