8 de juny de 2011

Comiat-1


Recordo que Josep Maria Espinàs, quan va complir els 65 anys, va escriure un llibre que es titulava, si no em confonc, Dietari de jubilacions. Aprofitant l’arribada a l’edat en què la gent se solia jubilar va reflexionar sobre les “jubilacions” petites i tranquil•les que havia anat vivint al llarg de la seva existència. Tractava des d’aspectes seriosos –com el deixar de ser catòlic—fins a aspectes més anecdòtics com la renúncia a dur mai més bigoti. Pensava en aquest llibre el darrer dilluns de maig, quan vaig impartir la meva última classe de l’assignatura de lliure elecció “Blues, gospel i jazz clàssic”. Cada darrer dia de curs, quan m’acomiado de l’alumnat, sigui del curs que sigui, sento una enyorança sensible. És com una de les jubilacions de l’Espinàs. De fet la meva vida professional continua i a l’any següent torno a iniciar el coneixement d’alumnes nous. M’ajuda a tenir un sentit de continuïtat el fet que l’alumnat sempre té la mateixa edat, encara que jo acumuli un any més.



Tanmateix el 30 de maig d’enguany ha estat diferent. El canvi de pla d’estudis fa que aquesta matèria que imparteixo des de fa gairebé vint anys desaparegui i no sigui substituïda per cap altra. Vaig viure, doncs, la darrera audició, la darrera coreografia i, probablement, l’adéu definitiu fins i tot a l’aula especial de tants i tants anys! El curs vinent encara impartiré docència, però ja no serà la d’aquesta matèria...

Aplegar papers, compactes, fulls... desar-los per darrera vegada a la cartera, veure la buidor de l’aula un cop l’alumnat s’havia acomiadat després d'haver-nos fet una fotografia de record, em va fer viure d’una manera lacerant el pas del temps i la finitud de totes les continuïtats. Va ser, certament, la primera jubilació de la meva vida. I no va ser com les de l’Espinàs. El sentiment no va ser només de melangia.

Arribat al despatx vaig arxivar tots els papers del curs. Sé que no tindré el coratge d’estripar-los. Algú ja ho farà algun dia...

2 comentaris:

neus_banque ha dit...

Tòfol... Potser algú estriparà algun dia tots aquests papers, però tots els que hem estat alumnes d'aquesta assignatura portarem a dins tot el que diuen. Gràcies per fer aquesta assignatura, i gràcies per fer-nos-la gaudir! Una abraçada ben forta.

Anònim ha dit...

Ostres Neus! ¿Tu, encara? Que bé! Gràcies per les teves paraules!

Tòfol