¿Certificat d'excel·lència?

Al llarg de l’any he coincidit amb diversos professors de Secundària –tant de la pública com de la concertada—que viuen una mena d’auditories sobre la qualitat del centre on treballen efectuades per empreses externes. En principi em sembla bé que s’avaluï l’eficiència d’un centre docent, que se n’identifiquin els punts forts i els febles i que s’estableixin camins de millora. Hi ha prou indicadors per poder dur a terme aquesta tasca, si més no pel que fa a la docència (no em fico en d’altres qüestions de la gestió directiva, econòmica, ideari, etc.).

Els professors amb qui he parlat, però, s’han mostrat decebuts per aquesta mena d’auditories. Segons que sembla les empreses auditores no estan especialitzades en centres docents i cometen l’error d’homogeneïtzar l’especificitat de les escoles i de la seva funció amb les empreses productives o de serveis. No és el mateix instruir i educar humans que fabricar components elèctrics o gestionar una cadena de cinemes o supermercats. I no és el mateix la satisfacció d’usuaris i de clients d’un producte de consum que els resultats obtinguts en una escola en relació a valors, actituds i coneixements bàsics. De vegades per aprendre cal patir i esforçar-se, cosa que no cal en absolut per consumir. No és el mateix la satisfacció dels pares que la dels usuaris directes del sistema, l’alumnat en general, ni tampoc els estímuls econòmics i funcionals que calen per mobilitzar l’activitat del professorat.

El resultat d’aquesta manca d’especialització, segons m’han informat els professors afectats, fa que la burocràcia que els obliguen a realitzar resulti infinita i que, de vegades, els auditors s’obsessionin, per exemple, perquè dos programes d’una matèria en el mateix curs, en dos grups diferents, no van exactament al mateix ritme. Això és normalíssim, ja que les classes no són cadenes de muntatge!

Tot passa sobre el paper i mai els auditors entren a l’aula. El resultat de tot plegat és que el professorat gasta molt de temps i moltes energies i reunions a fer papers i més papers sense que tingui la sensació o l’evidència empírica que les coses a l’aula han millorat metodològicament o que el rendiment de l’alumnat manifesta un sensible increment de qualitat mitjana.

Això sí, al cap d’un o dos anys d’estar sotmesos a aquesta mena d’auditories, els centres probablement podran distingir-se amb un certificat d’excel•lència. Ara bé, a l’aula les coses continuaran igual i el professorat haurà perdut una oportunitat única de reflexionar i canviar la seva pràctica en allò que pogués ser millorable. I, el que és pitjor, s’haurà tornat una mica més escèptic.

L'excel·lència docent és tota una altra cosa.