28 de novembre de 2011

Bancs


No sóc economista i els meus coneixements d’aquesta disciplina són molt escassos. Bàsicament es limiten als conceptes claus de caire domèstic. Si gasto menys del que ingresso puc estalviar, sempre que la inflació estigui controlada. Si gasto el mateix que ingresso mantinc un equilibri pressupostari però no puc estalviar. Si les meves despeses són superiors als meus ingressos he de treure diners dels estalvis. I si les despeses són superiors a estalvis i a ingressos doncs no tinc més remei que demanar un préstec. Tanmateix tard o d’hora he de tornar el préstec (i els interessos si ho demano a un banc). I si no puc tornar el que dec, no hi haurà més remei que respondre amb el meu patrimoni o ser insolvent... I aquí s’acaba la meva “saviesa” econòmica... No entenc de mercats de futurs, ni d’especulacions, ni de cap tipus d’enginyeria financera. En tot cas puc entendre, a grans trets, que aquesta experiència de la meva economia domèstica tingui alguna relació amb l’economia d’un Estat. Si l’Estat ha demanat un préstec a les institucions financeres tard o d’hora s’ha de tornar. I si no es generen més ingressos, no hi ha més remei que baixar radicalment la despesa...

He dit el que antecedeix perquè vaig assistir fa poc a un debat sobre el fet que l’Estat intervingués els bancs amb injeccions de liquidesa pública. La demagògia és fàcil: ¿per què salvem bancs en comptes de salvar desnonaments o persones amb dificultats amb els diners públics? Davant d’una acusació com aquestes el nostre cor s'inclina a posar-se a favor de deixar caure els bancs en la fallida...

Però en el debat hi havia un economista que, a més, era didacta, és a dir, s’entenia. Aquest ens deia que els recursos d’un banc no són propietat dels banquers (o si ho són és en una mínima part). Els recursos d’un banc són la suma dels dipòsits que tots hi posem. Per tant “salvar” un banc, no vol dir salvar els grans capitals de quatre banquers desaprensius, sinó “salvar” els comptes corrents i els estalvis de la majoria dels impositors.

Aquest economista ens deia que ell estava molt content que l’Estat hagués “salvat” la Caixa on tenia els compte corrent i els seus fons de pensió producte dels estalvis de molts anys, perquè si no s’hagués intervingut ara ho hauria perdut tot. Una altra cosa és que no es permetin fons de pensions escandalosos per a directius inoperants i responsables de la mala gestió. I tampoc, si és una entitat bancària la que és salvada, que es reparteixin dividends als accionistes...

Ara bé... per evitar demagògies fàcils no estaria de més que quan es parla de “salvar” bancs i caixes es recordés que s’està salvant la llibreta d’estalvis de tota la vida dels impositors. És a dir: de la majoria de nosaltres! ¿O és que per un purisme estrany voldríem que Bancs i Caixes fessin fallida i tots els nostres estalvis quedessin literalment a zero?

Compte amb la demagògia fàcil! És un verí que pot matar.