25 d’abril de 2011

"Descendit ad inferos"


Un dels dies per a mi més significatius del “triduum pasqual” és el dissabte sant. Hi revivim el silenci radical i la solitud absoluta. Al migdia del dia abans Jesús expira. Abans que no arribi el vespre del mateix divendres, Jesús és enterrat. Ja està. Tot s’ha acabat. Passa un nit i, al dia següent, dissabte, Jesús comparteix el que tots serem algun dia: un cadàver fred a punt d’iniciar el procés de putrefacció.

En la versió més antiga del Credo cristià en aquesta jornada del dissabte es produeix la davallada de l’esperit de Jesús als inferns: ...fou mort i sepultat; davallà als inferns. 'Descendit ad inferos’, diu en llatí la versió més antiga. ¿Què vol dir avui aquesta frase?

En el segle XXI cel i infern ja no són considerats llocs –com era propi de la cosmovisió de l’Edat Mitjana—sinó estats. Però en tot cas Jesús no davallà ‘ad infernum’ sinó “ad inferos”, una traducció maldestre del concepte jueu de sheol (l’hades dels grecs). Grecs i jueus creien que en morir l’esperit de les persones anava a parar a un lloc tenebrós i fosc, el lloc dels morts. No tenien pas la idea de judici de cap mena; allí hi convivien per sempre, fora del temps, tots els difunts.

Per als nostres contemporanis, aquesta frase “davallà als inferns” s’ha d’interpretar com el dia del silenci absolut. És una metàfora excel•lent dels nostres temps: el silenci de Déu. És un dia que ens recorda que Déu pot parlar, certament, però que el Déu de la paraula, que és Paraula, és també el Déu del Silenci. L’ocultació de Déu també és veritat. El davallar al regne de la mort per part de l’esperit de Jesús cal interpretar-lo tant com un llamp en la foscor de la mort com un compartir fins al final la condició humana i el silenci de Déu.

És el dia de la solitud absoluta. Els humans estem programats de manera que tendim a no ser conscients, sortosament, de la solitud radical de la nostra condició. Només en l’abraçada íntima potser alguns poden sentir el gemec agònic d’aplegar-se fora de si en tot el cosmos; però la majoria dels mortals sabem que la nostra identitat, allò que ens fa observar des dins del cos el món amb uns ulls concrets no pot sortir de la presó de la nostra pell. Si en som conscients sabem de sobres que estem condemnats a una solitud absoluta, a una inquietud i a una por del propi ésser que no podem superar per cap via racional. Morim sols i vivim una existència que sabem i palpem com a intrínsecament insegura.

La por interior dels humans no es pot vèncer sinó és amb la presència d’algú que ens estima incondicionalment, que ens dóna la mà mentre travessem, com nens esporuguits, el bosc tenebrós a l’interior de la vida.

Els “inferns”, el sheol, l’hades... són el lloc de silenci i de solitud on l’amor no pot entrar. Que Jesús baixa “als inferns”, és a dir, al regne de la mort, vol dir que en aquesta solitud radical i espantosa dels humans hi baixa l’amor. Els “inferns”, el sheol, la mort ja no estan tancats. Una escletxa de llum penetra en la radical indefensió humana. Hi ha vida dins de la mort perquè l’amor hi ha baixat.

Jesús no baix als inferns dels condemnats sinó al regne de la mort. I pel que fa a l'infern dels comdemnats, com deia la germana Lucía Caram, jo ja crec que existeix; però també crec que a la seva porta hi ha un rètol que diu: “tancat per redempció”.