Sembla que en l’aventura del coneixement humà hi ha un primer horitzó consistent a observar, descriure i explicar els fenòmens. Per fer-ho utilitzem la lògica i, si s’escau, l’experimentació, i ens en sortim prou bé, si més no pel que fa als fenòmens senzills. Sabem perquè plou, per exemple, i fins i tot podem predir el temps que farà. Aquest seria l’horitzó de la ciència i de la lògica científica.
Hi ha un segon horitzó una mica més complicat: aquell que pretén conèixer i explicar l’experiència de la bellesa i els principis que han de regir la rectitud de les conductes. L’ètica i l’estètica ja no són tan fàcils d’estructurar i de compartir. Així com ningú no dubta de les causes que expliquen el canvi d’estat de l’aigua, no sembla que l’acord sigui massa senzill a l’hora d’establir què és bell o bo i per quines raons ho és. Tanmateix encara utilitzem per acostar-nos a aquest horitzó la lògica racional i som capaços d’articular algunes argumentacions sòlides quan ens movem en l'àmbit dels grans principis. És fàcil estar d’acord que matar una persona és reprovable malgrat les subtils distincions de la guerra justa, la legítima defensa, el mal menor, etc. Però quan ens plantegem la licitud de l’avortament, l’eutanàsia o l’ajut al suïcidi sol•licitat lliurament l’acord ja no és possible.
Hi ha un tercer horitzó en el qual ja resulta molt difícil només pensar. Em refereixo a límit del misteri de l’ésser i de la vida, al sentit. Aquí les paraules de la lògica racional no són suficients ja que ens veiem obligats, si ens hi volem acostar, a utilitzar constantment les metàfores i els símbols. La referència explicativa sovint se situa enllà del mur de la lògica. I aquest àmbit, per dir-ne res, a més de pensar-lo també cal viure’l. És el terreny de la metafísica en el sentit més estricte de la paraula, el món de l’espiritualitat i de la religió.
Per parlar i comunicar pensaments i vivències del tercer horitzó cal trencar la lògica dels mots i enlairar-se per les vies del símbol, del vel insinuatiu, del mirall trencat... i de l’art! ¿Potser és la música el llenguatge que traspassa el mur del Misteri?
Rumiava sobre tot això mentre amb els meus alumnes escoltàvem un gospel que duia per títol precisament deixa que aquesta petita llum que tens a dins s’encengui. El gospel –és experiència comuna—posa la pell de gallina, produeix una emoció especial i supera les paraules que canta amb els sons que les acompanyen.
Tanmateix també les paraules neixen del Misteri. Abans d’escoltar el gospel, durant les explicacions prèvies, els mots brollaven dels meus llavis d’una manera que no puc fer conscient i que no respon en absolut a cap recitat memoritzat. ¿Com és possible el fenomen de la llengua quan la sents sortir de dins sense preparació prèvia? ¿Hi ha alguna paraula que pugui dir la font d’on neixen les paraules? Hi ha alguna paraula que pugui dir la música quan travessa impetuosament el vel del Misteri en la seva pura abstracció?
La resposta a aquestes preguntes només es pot obtenir en el viure, en el sentir i en el silenci. I en les poques paraules que a continuació es puguin pensar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada