Divendres

Dia dedicat d’una manera molt especial a reviure el misteri de la mort en creu de Jesús de Natzaret. En els temps actuals és molt difícil fer entendre aquest símbol, la creu, com una cosa positiva. Els cristians hem de reconèixer que la creu sola, la històrica, és un desastre sense pal•liatius de cap mena. Un home bo, just, és torturat, insultat i assassinat públicament en la més absoluta solitud. A més, en el seu context històric, és mort de manera vergonyant per a la percepció dels seus coetanis: com un dels delinqüents de més baixa categoria, com un esclau. Contemplar la creu en ella mateixa és un acte horrorós que no resistiríem si no fos per la càrrega de simbolisme que ha desenvolupat al llarg dels temps. No és gens estrany que els esforços de sant Pau per vindicar la creu com a salvació topés amb la incomprensió dels grecs (una bogeria) i dels mateixos jueus (un escàndol). Molts homes i dones d’avui em fa la impressió que no poden donar cap salt més enllà: la creu els és, efectivament, una bogeria il•lògica i un fracàs absolut. Si no ho sabem explicar millor no és estrany que els nostres contemporanis davant la creu facin cara perplexa i s’hi girin d’esquenes sense entendre’n res...

Tant va ser l’horror de la creu que, de fet, els primers cristians no la van utilitzar com a representació pública durant més de cinc-cents anys! No existeix, efectivament, cap representació de la crucifixió a la història de l’art fins al segle V. Crec que les dues primeres creus són un placa d’ivori conservada al Museu Britànic i una altra a una porta de fusta de la basílica de santa Sabina de Roma. No, tampoc els primers cristians van sentir-se còmodes amb la Creu...

Ahir, a l’ofici del divendres sant, vàrem llegir lentament la passió segons sant Joan. Vaig voler deixar de banda les consideracions teològiques o filosòfiques sobre la creu (de fet la creu sola no té sentit: té sentit tota la vida de Jesús que acaba en la creu!) i em vaig centrar a meditar en allò que avui encara em podria ser actual.

Sovint, pietosament, es diu que els nostres errors i febleses continuen avui crucificant Jesús... crec que dit així avui no s’entén. Em fa la impressió que fóra millor traslladar-nos al bell mig de la narració evangèlica i preguntar-nos amb sinceritat quina hauria estat la nostra resposta si haguéssim estat allí. ¿Seríem com Ponç Pilat i prevaricaríem per oportunisme polític? ¿Faríem com la jerarquia representada per Annàs i Caifàs, que en funció de la llei o per un article religiós eren capaços de matar humans? ¿Seríem com Pere, tot boques, però a l’hora de la veritat fent llufa? ¿O ens justificaríem com la cohort romana per “l’obediència deguda” als seus caps militars? ¿O fugiríem com tots els deixebles? ¿O ens situaríem al costat de les úniques que van estar al costat de Jesús fins al final com Maria Magdalena? És molt fàcil avui condemnar i criticar des de Pere fins a Pilat passant pel centurió... sempre és més fàcil criticar els altres i ser ben lleus i comprensius amb nosaltres mateixos. Ara bé, de debò, ¿què hauríem fet d’estar en la pell d’aquests personatges en el seu context? Què fem avui en situacions similars?

Ben a l’inrevés de Buda, Mahoma o Confuci, Jesús fracassa i és assassinat. Curiosa originalitat d’aquesta religió, la cristiana, en què el símbol màxim, si més no aparent, és el fracàs. Quan un és el que fa i fa el que és en absoluta coincidència amb els més alts principis d’amor als altres acaba malament... Potser sigui aquesta la lliçó més esfereïdora de la Creu. No pas el fet en si (molts humans han mort amb més turments i en circumstàncies molt més horribles!). No, no és només la Creu. És tota la vida d’una persona humana exemplar la que hi penja... és una invitació a portar-se igual encara que el final sigui aquest...?