16 de març de 2011

Empatia


Hereu inconscient de la Il·lustració, sempre he pensat que calia separar de manera nítida el pensament, de naturalesa blava i freda, dels motors emocionals, més aviat càlids, grocs i rojos. Segons que sembla, la neurociència actual mostra que potser vaig errat. Diuen que l'emoció s'entortolliga com una heura al voltant de la raó o bé que la raó no deixa de ser deutora d'un impuls emocional previ. Hi ha persones que semblen demostrar aquesta relació ment-emoció d'una manera especial i disposen d'una capacitat estranya de llegir l'ànima dels altres sense que se'ls digui pràcticament res. D'aquesta capacitat se'n diu empatia i no tothom la té. Crec que per a ser un bon mestre o professor és una capacitat que caldria tenir.

Pensava en tot això fa uns dies mentre contemplava, atònit i meravellat, l'obra de J.B. Priestley Truca un inspector. Els actors i les actrius damunt l'escenari emetien un grau de versemblança tan agut que et feien oblidar la teva pròpia consciència de ser. Et xuclaven. Alguns eren actors prou coneguts a qui he vist fer diversos papers al llarg dels darrers vint anys. Si algú ha de tenir un alt grau d'empatia, sens dubte, han de ser els actors i les actrius.
¿Com és possible, si no és així, que puguin disfressar-se de personatges tan diferents?

Recordava mentre rumiava sotre l'empatia el que deia l'Adolf Marsillach respecte del seu estat psíquic quan acabava les representacions de La gata sobre el tejado de cinc caliente. Durant la representació havia de fer el paper d'embriac i anava bevent una barreja d'aigua amb te que simulava el whiski. Afirmava que, en acabar la representació, gairebé durant mitja hora se sentia embriac de debò com si realment hagués estat bevent alcohol. ¡Tal era el grau d'identificació amb el personatge!!!

Alguns dels bons actors i actrius que he conegut semblen que portin a dins tota la humanitat... i que per això poden interpretar els papers més diversos. Tanmateix, en la seva vida privada o particular poden no ser especialment triomfadors. Com diu Paul Auster a la seva recent novel·la Sunset Park parlant de dos artistes: no eran seres humanos fallidos, exactamente, pero tampoco triunfadores. Almas mutiladas. Los heridos ambulantes, abriéndose las venas y sangrando en público (pàg. 179).

¿Seria realment interessant que en la instrucció escolar d'infants i adolescents s'ensenyés teatre per cultivar l'empatia? En tinc els meus dubtes.