16 d’octubre de 2011

Humanitats (2)


Vaig estudiar llatí des de tercer de batxillerat (actual primer d’ESO) fins al curs de Preuniveristari (actual primer de batxillerat; en el meu temps el batxillerat s’acabava quan complies els 17 anys). Recordo que fins i tot al darrer curs teníem classe diària de dilluns a dissabte de llatí i de grec. Davant de la nostàlgia per un suposat abandonament de les humanitats a la Secundària no puc deixar d’interrogar-me sobre si les hores passades estudiant llatí i grec em van humanitzar especialment. La resposta ha de ser necessàriament negativa. No només no vaig aprendre la llengua com caldria després de tants anys i esforços sinó que fora d’algunes etimologies i algunes cites esparses no em va servir pas de massa més.

D’altra banda durant els meus estudis universitaris –el llatí i el grec continuaven essent obligatoris durant els dos primers cursos—influït necessàriament pel marxisme com a única veritat absoluta vaig arribar a la conclusió que l’accés a les “humanitats” –em refereixo aquí als grans textos de la literatura universal i contemporània—seria general quan s’arribés a la democràcia i al socialisme. Si els treballadors no llegien l’Eneida, Shakespeare o Camus era per l’alienació que patien i perquè no tenien accés a la cultura a través de l’escolarització general i gratuïta.

Amb el temps he anat vivint, d’adult, autèntiques aventures lectores que m’han obert a la polifonia de l’ànima humana. Recordo el meu plaer llegint Guerra i Pau o les tragèdies d’Èsquil. És a dir, em vaig “humanitzar” de gran.... i valoro moltíssim això que en diem humanitats. L’únic que goso negar a partir de la meva experiència és que abans hi hagués humanitats a l’escola i ara no. Sí que s’ha reduït l’estudi del llatí i del grec però, atesa la meva experiència, no és que em sembli necessàriament negatiu si faig cas dels resultats que s’obtenien.

Mentre m’he anat fent gran l’escolarització s’ha anat obrint a tot el món i ha esdevingut obligatòria des de fa una colla d’anys. L’accés a la cultura, doncs, està garantit com a oferta per a tothom. Em temo, però, que la classe treballadora i també la que no ho és no s’ha apassionat pas gaire més per llegir l’Eneida, la Divina Comèdia, les obres de Shakespeare o les novel·les de Graham Greene.