15 de juliol de 2011

Comiat-II


Se sol afirmar que no és el mateix una feina que una professió. La diferència fonamental sembla que rau en el fet que la feina és només un treball necessari per viure i una professió afegeix a les tasques d’una feina una mena de projecció de la pròpia existència per a qui la fa. Un “professional” de qualsevol especialitat, manual o intel•lectual, experimenta quan treballa una mena de plaer o de satisfacció consistent a fer emergir de la seva persona una energia creativa en la resolució d’algun problema o en la construcció d’alguna cosa o en l’assoliment d’algun propòsit.

En la tradició formativa de la meva generació el treball, les feines, sempre s’associaven a un càstig bíblic. Te ganarás el pan con el sudor de tu frente... li deia, en espanyol naturalment, un Déu enrabiat a Adam. I, certament, és veritat per a tothom que ho hagi experimentat que hi ha moltes feines que poden constituir un “càstig”, en el sentit que no ve de gust fer-les i que se suporten amb dolor només per la necessitat de sobreviure. En les professions, en canvi, les persones tenen la possibilitat d’experimentar una responsabilitat creativa en diversos graus que fa del fet de treballar gairebé una experiència poètica en el sentit ampli de la paraula. Amb tot, no hi ha professió que no fatigui i que en els excessos que de vegades t’obliguen a viure les circumstàncies hi reconeguis sempre el matís de “càstig” que tota feina té larvada en el seu interior.

He viscut aquest curs acadèmic els dos aspectes: tant el càstig com la poesia de la feina. Per circumstàncies que no són del cas m’he vist obligat, professionalment, a impartir més docència de la que em corresponia inicialment i amb un nombre més elevat d’alumnes. Això ha fet que la “poesia” –que ha existit, evidentment—s’hagi vist enterbolida per l’excés i per la fatiga subsegüent. Això ho he notat particularment en la quantitat de dies que m’ha costat tancar el curs. Fins a la segona setmana de juliol no he pogut enguany tenir les actes fetes, les valoracions acabades i els treballs degudament desats.

Alumnes del màster amb el doctor Joaquim Prats

Avui sí, avui queden ja en el record nostàlgic els cursos del 1A, del 5B i del màster... Avui recordo noms i cares, esforços i gratificacions, moments tensos i possibilitats frustrades. Per sort la memòria selecciona el passat de manera eficient per poder sobreviure a gust. Avui em queden ja per sempre les aromes dels cursos, les preguntes enriolades, les cares angunioses per les qualificacions d’una prova i, per damunt de tot, l’esperança que allò que he maldat per fer amb aquest alumnat els hagi estat útil.

El curs de segon (1A)

El darrer dia de classe ens vàrem fer algunes fotografies de record.... quedin aquí com a testimoni dels tres cursos que he impartit en el trimestre (a més del curs de lliure elecció de “blues, gospel i jazz clàssic”). I que quedin també, sobretot, els somriures d’un present instantani que assenyalen en el rostre d’aquests joves els camins de la il•lusió.

L'altre curs de segon (5B)