Embriac

No vaig conèixer els meus avis. L’avi Lluís va morir quan la mare era petita. L’avi Pere va deixar aquest món pocs anys abans que jo nasqués. Ignoro, doncs, què deuen sentir els néts pels seus avis. No ho vaig poder viure.

Avui fa tres mesos justos que sóc avi. Puc saber, per tant, què sent un avi pel seu nét. I n’estic sorprès. Per més que ho he volgut pensar no m’ha estat possible distanciar-me’n intel·lectualment. Una mena de sentiment profund i desconegut fins ara ha senyorejat la meva ànima d’una manera constant des del mateix moment que vaig veure el meu nét per primer cop.

Dins d’aquesta emoció afectiva hi ha un primer estrat dinàmic difícil de definir. De cop i volta vius a dins del cor com una mena de retorn –això que ara se’n diu feedback—del teu projecte vital. Crec que si no es viu no es pot saber del tot de què es tracta. No és pas que jo m’hagués formulat un projecte racional, concret, definit, precís.... És la mateixa vida la que t’involucra en una mena de camí esperançat cap endavant encara que no en siguis del tot conscient. Et cases, tens fills, canvies de feina et jubiles... i, al final, tot sembla anar-se esmorteint lentament d’acord amb una implacable llei de vida... i de cop i volta apareix un nét i sents a dins del cor que la vida et retorna allò que més o menys intuïtivament has anat trenant en la teva particular roda dels dies. Tot té, sobtadament, un estrany sentit.

Però potser el que més impacte crea el naixement d’un nét en un avi –i també això és imprevisible fins que s’esdevé el fet—és l’esclat d’una específica tendresa volcànica que no sabies que podia existir. Quan contemplo el Quim, els seus ulls, el moviment encara descoordinat de peus i mans, el seu plor, el seu somriure, el seu son.... m’envaeix un esclat de tendresa profunda i immensa. Quan encara feia bon temps els seus pares me’l van donar en acabat de dinar perquè somicava buscant la son. Se’m va dormir de seguida damunt del meu pit. Vaig tenir-lo així gairebé dues hores. Poques vegades he experimentat la plenitud de viure tant a frec d’absolut!

Sí, ser avi és retorn de vida i tendresa. Pel que fa a aquesta darrera confesso que crea addicció. De la mateixa manera com l’embriac mai no en té prou d’allò del què depèn, a mi em passa el mateix amb aquest sentiment nou i inesperat: mai no en tinc prou. El nét m’embriaga de tendresa.... Fa tres mesos que en sóc dependent.

D’una manera rarament lúcida ho tinc claríssim: el sentit de la vida es diu Quim.