7 de desembre de 2010

Escoltant el filòsof (II)


El filòsof ha continuat la seva conferència dient-nos que, malgrat tots els interrogants de present i de futur, cal educar en els valors inicials dels quals es deriven tots els altres: la llibertat, la igualtat i el respecte. Considera que el diàleg i la convivència són valors subordinats als anteriors. Afegeix que cal anar amb compte amb els falsos valors. I posa un exemple: no existeix el dret a ser feliç. Una cosa és que la felicitat es flairi en totes les coses que són al nostre abast, persones, artefactes, institucions, idees i sentiments... i que tots vulguem ser feliços. Però no existeix pas el dret de ser feliç, perquè en cas que ho fos, algú ens ho hauria d’aconseguir i resulta evident que això no s’esdevé... No hi ha ningú a la Terra que tingui per missió concedir la felicitat als altres... I a continuació etziba una idea vella –validíssima!--: educar cada dia més s’acosta a ser una activitat artística.

És cert. Sovint els dic als meus alumnes que jo els puc ensenyar, potser, tècniques i recursos per aconseguir que determinades informacions es converteixin en coneixements dins d'un context escolar concret... però no els puc ensenyar aquesta mena de “més a més” que té el bon mestre o la bona mestra! ¿Per què hi ha professors que només en iniciar la seva exposició capten l’atenció i alhora provoquen aquesta mena d’escalfor al pit que causen les idees que desconeixes i que estàs entenent? Per què hi ha professores que només amb un somriure inicial i una veu baixeta aconsegueixen la creació d’un inhabitual silenci en una aula d’adolescents? D’on surt aquest magnetisme? On s’aprèn? Enlloc! Amb l’aprenentatge de recursos i tècniques aquesta capacitat es millora i molt... però si no es posseeix genèticament aquest do, res ni ningú te'l pot crear...

El filòsof continua i ens adverteix d’algunes temptacions teòriques de la nostra tasca. Diu que no hem de caure en els pecats de l’essencialisme i del dualisme. Em deixa expectant i atent... En parlaré demà.