Despropòsit

Assisteixo silenciós a un debat entre dues amigues durant la sobretaula d’un bon sopar, cordial i agradable. El tema de la discussió: l’Estatut de Catalunya i l’estat en què ha quedat després de la sentència del tribunal constitucional. Jo no dic ni mu. Jo no solc tocar aquest tema, entre d’altres raons, perquè m’arbora una indignació profunda, ja que vaig votar en el seu dia la Constitució i ara, després de la sentència del TC, me’n sento exclòs. I com que és un motiu de sofriment, gestiono els sentiments a base de no pensar-hi gens ja que no està al meu abast solucionar res de tot plegat. Només ho puc patir. I patir no m’agrada.

Les argumentacions de les amigues són brillants. Una, més en la línia dels constitucionalistes catalans de caire més unionista com en Francesc de Carreras, defensa que l’estatut estava mal fet i que els polítics van portar el carro d’aquesta llei pel pedregam, sabent que ens hi estimbaríem ja que l’únic que pretenien, en inici, era disposar d'un instrument de lluita política contra un govern que suposaven del PP (i que després de l’atemptat d’Atocha no va ser). L’altra assegurava que això no era el més important, sinó el fet que la sentència mostrés que el concepte de democràcia no existeix a Espanya per la falta de respecte a la voluntat sobirana.

El debat era viu i apassionat. Al final, davant de la reiteració del concepte de despropòsit per part de la primera amiga, l’altra li replicà que fins i tot assumint que sigui un despropòsit, ella que va anar a votar que sí, tenia dret a tenir-lo. I com ella la majoria dels convocats a les urnes d’una manera lliure, igual i legal. Que no acceptava que 8 o 9 senyors que no representen ningú puguin passar pel damunt d’una voluntat popular expressada a les urnes. I més sabent que si al tribunal, en comptes d’haver-hi aficionats als toros hagués estat format per juristes com el catedràtic Pérez Royo d’Andalusia, Miquel Roca i Junyent –que alguna cosa deu saber de la constitució—o en Carles Viver i Pi-Sunyer –que havia estat magistrat del TC anteriorment—la sentència amb altres arguments hauria estat favorable a aquest “despropòsit”. Aleshores no ho seria! La justícia política no existeix: és només un joc de forces. I el TC no és altra cosa que la força dominant a Espanya, el primer a no complir la llei de la seva pròpia renovació (escàndol!).

--L’Estatut potser és un despropòsit jurídic. I què? –va concloure amb rotunditat—Doncs jo el volia aquest despropòsit i tinc dret a tenir-lo perquè vàrem votar que sí. I ningú hauria d’haver estat per damunt de la nostra sobirania. Desenganya’t – va reblar—a Espanya no hi ha democràcia: hi ha una oligarquia amb rituals formals democràtics.

Jo no vaig dir res. Em vaig limitar a patir.