Drets

La veritat és que per edat això de l’estat de dret m’ho crec molt poc, en especial pel que fa a les relacions col•lectives dins de la societat on he viscut fins ara. En general els “drets” que tinc com a ciutadà solen ser respectats més o menys en funció de la força que l’Estat, les institucions o associacions sindicals o professionals tinguin. Mai en funció de la seva o meva raó. Si un sindicat o associació professional és capaç d’aturar, per exemple, el transport de mercaderies per carretera–com va passar fa uns anys a França—podrà pressionar el govern de l’Estat en funció dels seus interessos i no pas en funció dels generals. (Al nostre Estat ja s’ha vist més d’un cop el que poden arribar a aconseguir un grapat de controladors aeris). En canvi si, amb tot la raó del món, fan vaga els inspectors d’ensenyament, per exemple, o els autònoms que regeixen botigues de camises no aconseguiran res. Ni ens n’assabentarem.

Avui és dia de vaga general convocada pels sindicats majoritaris de l’Estat espanyol. Jo ja sabia que, com el dia de les eleccions, des de les 7 del matí els representants sindicals dirien que la vaga ha estat un èxit i que el govern diria que no n’hi havia per tant. Que cadascú es quedi amb el que més li agradi. Ara bé, allò de tenir dret a no seguir una vaga quan està convocada pels sindicats és son de la bona.

Ahir al matí, al forn, les dependentes no volien fer vaga i només estaven espantades per si hi havia piquets o si no podien traslladar-se de casa seva a la feina i retornar-ne. Vaig tenir ocasió de parlar amb un petit empresari que va quedar amb els treballadors que avui no hi anessin al matí, en previsió d’aldarulls previs, i que a les tres de la tarda s’incorporessin discretament a la feina. Van pactar que el temps perdut al matí el recuperarien mitja hora cada dia durant uns dies. Van ser, segons em va dir, els mateixos treballadors els qui li ho van proposar. (L’empresa es troba ubicada en un determinat polígon industrial).

Avui al matí he volgut anar a la feina. I ho he aconseguit, però a costa d’una hora més de viatge del normal perquè un piquet dissuasiu (per favor, la paraula “informatiu” abandoneu-la d’una vegada que ja ningú no es mama el dit!) havia cremat un munt de neumàtics en una cruïlla important (gran sensibilitat ecològica per cert!) i la guàrdia urbana ens ha desviat per carrerons del barri de Gràcia. Suposo que jo tenia dret a circular per anar a treballar o per fer el que em rotés, però aquest dret “ciutadà”, si molt convé, els sindicats se’l poden passar per l’arc del triomf.

He tingut, doncs, temps i ocasió d’escoltar diverses telefonades al programa de Catalunya Ràdio. La majoria dels qui telefonaven volien anar a treballar però no hi podien accedir per diversos motius “dissuasoris”. En alguns casos amb violència (com a l’estació de metro de la Sagrera). Un autònom que es dedica al transport amb un camió de propietat confessava que ell tenia feina però que no havia sortit per por. No estava en condicions que li punxessin una roda que val tres mil euros. Mala cosa quan no es va a treballar per por o per coacció.

Llegeixo aquesta tarda amb estupefacció que el senyor Álvarez, dirigent de la UGT a casa nostra i persona per la qual tinc un respecte especial, etziba que “el dret a no fer vaga no existeix”. I diu tranquil•lament que els qui volen anar a treballar ho fan coaccionats per la patronal! Per aquesta raó defensa l’acció dels piquets dissuasius. Els drets dels treballadors, conculcats segons ell, estan per damunt de les voluntats personals d’anar a treballar.

Ja hi som amb els grans principis! Considerar que el que jo penso amb la força de la meva institució pot coaccionar altres persones encara que estiguin suposadament coaccionades per d’altres, sense que aquesta dissuasió coactiva estigui reconeguda per la llei, és una opinió agressiva de caràcter autoritari que frega el feixisme. Els empresaris poden pensar que els drets econòmics de l’empresa com a generadors de riquesa en temps de crisi estan per damunt del dret de vaga. I es poden creure autoritzats a crear ells mateixos els seus sindicats privats per coaccionar realment els piquets de treballadors. I ja hi tornarem a ser!

El senyor Álvarez, amb aquestes opinions que no estan verificades per cap estudi estadístic--d'on t'ho treu que els empresaris coaccionen els treballadors?-- ni per cap font solvent, ens convida al darwinisme social: té raó, simplement, no pas qui argumenta millor i convenç sinó qui té més força.

En definitiva: la llei de la selva.