19 de novembre de 2010

Emoció i argument


Sovint creiem en la raó com a únic instrument --distant, objectiu i fred—per dotar de significació el que ens envolta o per esbrinar, a través de les operacions de la lògica, pensaments i propostes. El resultat de la nostra reflexió ens sembla “objectiu”. Curiosament les conclusions “objectives” obtingudes per la raó amb molta freqüència no coincideixen amb les conclusions d’altres persones. I això ens deixa perplexos. Aquesta perplexitat neix del fet que nosaltres considerem que la via lògica de la raó és freda i objectiva. Penso, així doncs existeixo (el famós principi de Descartes) continua vigent en la nostra fe col•lectiva. ¿Com pot ser, si sóc fred i objectiu, que l’altre pensi diferent en això o en allò altre?

Avui sabem que emocions i sentiments tenen molt més a veure amb la raó del què ens pensàvem. Antonio Damàsio, el reconegut neuròleg, afirma que la frase correcta avui és sento, així doncs, existeixo... En vaig tenir fa molt poc una experiència ben personal.

En una discussió amigable sobre les curses de braus vaig afirmar –creient-me “fred”, “raonable” i “objectiu”—que abans que prohibir els toros jo prohibiria la boxa. Em semblava molt degradant --vaig dir--que dues persones es facin mal en públic, per més regles que hi hagin, i que tot de gent vociferi al seu voltant veient com s’atonyinen, els sagna la cella, se’ls posen morats els ulls o arriben a perdre el coneixement...

L’altra persona amb qui parlava va discrepar. (Un moment de sentir-me atònit: ¿com pot ser que discrepi d’això?). L’argument, en escoltar-lo, em va semblar difícil de rebatre. Ningú no té dret a prohibir que dues persones adultes, lliurament, decideixin guanyar-se la vida colpejant-se en públic. I tampoc no tenim dret a prohibir que hi hagi gent que pagui per veure-les, perquè hi ha persones que troben gaudi en la contemplació de la violència... Es tracta només de vigilar que les persones siguin adultes i que l’espectacle es faci en un lloc tancat. És pitjor, se’m va dir, el cas dels toros. Perquè el toro no va lliurament a la plaça, ni el seu instint el porta a barallar-se amb un senyor vestit de manera estranya...i a ser ferit lentament i matat. El que és propi d’un brau és menjar herba en el clos assignat, prenyar vaques i morir de vell.... o com a molt morir per alimentar-nos...

La veritat és que vaig “sentir” que jo tenia “raó”—és a dir que la lògica m’havia d’emparar: que no era racional que dos humans es barallin fredament i gratuïtament!—però aquesta “raó” no em fornia arguments convincents... I és que l’argument venia propulsat, sense que jo ho sabés, de la meva sensibilitat, dels meus sentiments, de la meva emoció. Veure violència real humana em repugna profundament i m’entristeix... D’aquí naixia l’argument... que potser era vàlid... però la meva contrincant –era una dona—“raonablement” tenia raó. Més que no pas jo... ¿qui sóc per prohibir a unes altres persones que facin el que vulguin entre elles lliurament?

Tanmateix no puc deixar de dir que aquests espectacles –i molts altres de la vida—expressats i fets pels humans-- no fan precisament que l’existència en conjunt es pugui considerar del tot positiva.

Mondo cane, com diuen els italians...