Sentit

De l’observació i experiència de la vida resulta irrefutable que l’espècie humana es caracteritza, entre d’altres aspectes, per la fragilitat, la vulnerabilitat i la ignorància. Som tan fràgils que, abandonats pels progenitors, no seríem capaços de sobreviure, com ho fan molts animals, només amb la dependència directa de la naturalesa. Som tan vulnerables que no tenim assegurat ni el segon present, ja que portem la mort larvada en la nostra existència i qualsevol atzar –un accident, una malaltia...—pot fer-nos molt de mal i condicionar la resta de la vida a base de sofriments i impossibilitats de realització permanents. I, a més, som ignorants.

Podem fer-nos preguntes per les causes immediates –per què plou?—i obtenir sovint respostes satisfactòries. I també podem preguntar-nos per les causes últimes –quin és l’origen de la vida?, hi ha vida després de la mort? quin sentit té viure?, què és el que està bé i el que està malament i en funció de què?, etc...-- Tanmateix, pel que fa a aquestes darreres, no estem capacitats només amb els instruments de la lògica i de la raó per trobar respostes rodones, consistents i satisfactòries. La ciència no ho respon tot i ja sabem també que les respostes per les causes útlimes no poden ser universals. Si més no ara com ara. Som, doncs, una espècie condemnada a la ignorància.

De les preguntes per les causes últimes potser una de les més importants sigui la del sentit. Sobre aquesta qüestió he llegit un llibre durant aquest curs que m’ha trasbalsat per moltes raons. Es tracta de l’assaig El hombre en busca de sentido de Viktor Frankl. Jo no sabia qui era. Em va començar a sonar llegint algunes obres de Francesc Torralba que el citava sovint. Durant aquest any em va caure, per atzar, aquesta obra a les mans i no vaig poder resistir la temptació de llegir-la.

Frankl era un neuròleg i psiquiatra austríac d’origen jueu que l’any 1942, als 37 anys, va ser deportat juntament amb el seu pare i la seva dona a camps d’extermini nazis. Ell en va sobreviure però el pare i la seva muller hi van morir. En aquest llibre narra i reflexiona sobre la seva horrorosa vida als camps de concentració. I ens diu que ell va sobreviure perquè la vida tenia un sentit.

Segons ell cada persona és insubstituïble i, per tant, cada ésser humà ha de trobar la seva pròpia resposta al sentit. Segons Frankl sempre tenim un sentit per viure. D’acord amb la seva experiència aquest el podem trobar a través de tres dimensions: l’acció, els principis i el sofriment.

Molta gent pot trobar el sentit de la vida preferentment en la realització d’una passió personal que el porta a una activitat organitzada i constant. En el segon cas –ell en diu “principi”—el sentit es troba en el contacte amb la naturalesa, l’art, la bellesa o la cultura; quan aquestes presències de la vida fascinen de tal manera que un s’hi lliura de per vida (sigui com a actor –un escriptor o un músic, per exemple--,o com a consumidor o les dues coses alhora) es pot trobar el sentit. També situaria en aquesta segona situació de sentit el fet d’experimentar amor per alguna cosa –lliurar-se de manera total a una institució religiosa, per exemple—o per algú. I, finalment, de manera sorprenent per a mi, diu que també es pot trobar un sentit en el sofriment. Com aquest text ja és massa llarg m'aturo aquí i en continuaré parlant en d’altres posts.