Casos

En Joel ha estat brillant. Participava en una taula rodona a la Facultat. Quan ha començat a parlar ha atret de seguida l’atenció de la concurrència. L’ordre del discurs ha estat impecable, amanit hàbilment d’anècdotes sucoses, viscudes i fins i tot divertides. Tanmateix el que resultava més atractiu era el seu gest acordat amb l’èmfasi de la seva veu, lleugerament nassal, l’entusiasme en la dicció i, sobretot, aquesta llum de l’esguard que semblava talment de reflexos diamantins, com si vessés l’afecte a dolls entre tots els qui l’escoltaven. Magnètic. En Joel té dues passions i mitja: llegir i escriure, i una mica de música. Doncs bé, el paguen per ser lector d’editorials –dictamina sobre originals a publicar o obres a traduir-- fa traduccions i escriu crítica literària en revistes especialitzades... i toca la guitarra clàssica. Ha unificat la vida professional i privada en una de sola. I és feliç. Se li nota. Ha acabat la seva intervenció –versava sobre la importància educativa de la lectura en silenci-- amb una sentència contundent extreta del Kempis: entra en la teva habitació i ho trobaràs tot. Quan ha acabat, uns segons de silenci expectant han mantingut una calma lleugerament tensa entre el públic assistent, com si s’haguessin quedat amb gana de paraules; cosa rara en aquesta mena d’actes, al final l’han aplaudit i tot. En Joel és solter i no sembla que li calgui ser abraçat mai per ningú.

En Max ha assistit a la intervenció del Joel. Mentre l’ha escoltat ha pensat, amb un toc d’enveja, que li agradaria ser com el Joel. En Max és professor, però sempre s’ha refugiat en la recerca i en la gestió. Ha procurat treure’s del damunt la docència quan ha pogut. Imparteix cursos de doctorat i alguna assignatura optativa... No ho fa malament, però li costa molt establir un contacte viu i cordial amb l’alumnat. És ordenat en les exposicions també, com el Joel, es prepara les classes i té una cultura vastíssima. Però li manca aquest petit o gran do de la comunicació, de saber crear un ambient afectiu entre els qui l’escolten, de transmetre il•lusió i optimisme entre els joves oïdors... No pot. Sempre és distant. Les valoracions de l’alumnat a final de curs el deixen bé, per damunt de la mitjana, però mai a dalt de tot.

Quan arriba a casa el Max s’asseu a la butaca i es disposa a llegir, convençut que en Joel té raó: el silenci i la solitud a casa, acompanyat d’una bona lectura serien, li sembla, un bon antídot a la violència col•lectiva i, potser, una possibilitat de felicitat. En plena lectura d’una bona novel•la que té el maquis a la vall d’Aran com a pretext es topa amb una frase dita per un personatge i s’hi atura: ...i això va quedar als llimbs dels plaers ajornats. I troba que sí, que a la vida, en general, tot són projectes, somnis i desigs molts dels quals queden als llimbs dels plaers ajornats. En Max és vidu i sempre, en tacar el llum de la tauleta de nit, recorda l'escalfor d'aquelles abraçades... No s'ha acostumat a viure sol.

L’Eva tornant a casa, amb passa viva, també anava rumiant. Ha assistit per motius professionals a l’exposició del Joel. I mentre anava pel carrer no deixa de rumiar una frase, molt coneguda i de la qual no s'acaben d’extreure les condicions pertinents per canviar el rumb de les nostres vides, que ha sortit en una de les intervencions: una persona val més pel que és que no pas pel que té. Just quan arriba a la porta de casa, en posar la clau, somriu: és clar, --es diu-- el problema és que de la mateixa manera que no ho arribem a tenir mai tot, tampoc mai no acabem de ser. Sempre anem fent el nostre ser... De fet quan morim, no hem acabat de ser del tot... oi? Ve d’aquí la infelicitat humana?

Mentre puja en l’ascensor somriu un cop més de les seves filosofades sobre el sentit i sobre la mort. L’Eva, malgrat tot, és feliç perquè ha après a viure el dia i ha aconseguit no preocupar-se gens d’allò que no pot controlar.