8 de desembre de 2010

Immaculada


En l’evangeli que proposa l’església en la festivitat d’avui es descriu una de les escenes més representades a la iconografia de l’art occidental: l’anunciació de la futura maternitat de Maria. Val a dir que les imatges artístiques occidentals --dona vestida amb túniques riques, dins d'una casa burgesa i, sovint, llegint un llibre-- no es corresponen ni amb l'imaginari d'avui ni amb el que podem deduir a partir del que sabem d'història, arqueologia i psicologia.

Quan l'anunciació s'esdevingué, Maria devia ser una noia jueva gairebé adolescent que vivia en una aldea pobra de Galilea, Natzaret, zona fronterera amb el món pagà d’una Palestina ocupada per la bóta romana. Probablement seria analfabeta, com la totalitat de les dones i la immensa majoria dels homes de la seva època. I heus ací que, possiblement, en un moment de silenci o de solitud devia tenir una vivència interior fortíssima que la narració evangèlica personifica en l’arcàngel Sant Gabriel. Cal imaginar-se-la amb un vestit de llana vast i els cabell recollits. En el moment de la revelació s’espanta perquè li és anunciat que serà la mare de Jesús, un home que serà important, el fill de Jahvè nogensmenys!

Confesso que sóc poc marià perquè la imatge de Maria que se m'ha transmès és molt tova i, a més, no m'agrada el model de dona submisa, silenciosa i poc activa que se sol proposar, i que s’adiu poc amb els models de dona pels quals es lluita democràticament des de fa anys. Tanmateix reconec que una meditació sense prejudicis sobre el text de l’evangeli pot insinuar dimensions força interessants per a homes i dones d'avui.

Maria s’adona misteriosament, potser en un moment de pregària, d'un canvi imprevist de vida. Aquell a qui a falta de millor recurs designem amb el nom de Déu, no imposa... només actua, si més no en el cas de Maria, demanant-li el consentiment. Crec que d’alguna manera tots, creients o no creients, alguna vegada hem tingut una sensació de “revelació”, un impuls a actuar, un camí sobtat a recórrer, una proposta de canvi... Per als cristians aquestes propostes es poden discernir habitualment en el silenci, la solitud i la meditació... quan prèviament ens “omplim de Déu” en les respiracions inicials.... Però hi ha encara una cosa més en aquesta escena. Maria no se sotmet per por, o a la babalà perquè Déu diu que... Maria no té por i abans de dir que sí pregunta, inquireix... ¿com podrà ser això si no he gaudit encara de l’abraçada amorosa d’un home? La vivència li respon amb una imatge bellíssima: l’ombra de l’Altíssim et cobrirà... És aleshores quan Maria diu que sí: que es faci la vostra voluntat... No és una obediència cega o poruga, és una obediència intel•ligent que pregunta el com i el per què...

Aquest model, que ultrapassa el gènere de Maria, em sembla oportú i actual. En canvi l’obsessió tradicional a qualificar amb superlatius la virginitat física de Maria crec que repugna una mica a la sensibilitat d'avui (signe dels temps) i no ajuda a promoure la gran vitalitat d'aquesta dona jove, pobra i analfabeta... (Cal recordar que en la cultura jueva la virginitat no era ben vista i l'esterilitat es considerava un gran càstig... Maria, de ben segur, que no devia voler ser "verge", si més no, d'entrada).

Quan jo era petit i m’aprenia el catecisme de memòria recordo que deia de cor que Maria havia estat verge “antes del parto, en el parto y después del parto”.... i quan la pregunta del catecisme deia com podia ser això, es recorria al sol i al vidre: “como un rayo de sol atraviesa un cristal sin romperlo ni mancharlo”. Ningú no ens havia parlat de l’himen, ni quan recitàvem això sabíem com es feien els nens... Amb el temps la Marededéu malauradament ha tingut, em sembla, una funció "maculada" per la misogínia dels dirigents eclesiàstics –inclosos en aquest sentit els representants de la Patrística—i per la valoració negativa de la sexualitat i del seu plaer.

En l’escena de l’evangeli, certament, no hi ha ni un bri d’erotisme com hauria passat en la mitologia grega amb les aventures de Zeus amb les dones mortals. Això vol dir, senzillament, que Déu no és el pare biològic de Jesús, el fill de Maria, i que quan diem d’ell que és fill de Déu no ens podem estar referint al fet que en l’ADN de Jesús hi faltin el 50% del gens. La filiació divina de Jesús ha de tenir un altre significat, molt més profund, que el purament biològic, aspecte aquest darrer que la més senzilla raonabilitat no pot admetre. Per això crec que no seria del tot desencaminat començar a pensar que Maria va conèixer l’abraçada amorosa del seu espòs... i que la virginitat física no té cap importància...

(Tot plegat és una modesta reflexió que pot estar equivocada. Tanmateix, abans que els ortodoxos em comencin a lapidar els he de dir que la frase “Déu no és el Pare biològic de Jesús” la trobareu en un llibre --Introducción al cristianismo, pàgina 229-- d’un tal Joseph Ratzinger... Crec que la Congregació per a la Doctrina de la Fe, l'actual Inquisició, no l’ha condemnat encara...)

Sigui com vulgui, de la meditació sobre l’escena d’ahir em quedo amb la jove analfabeta, creient i plena de bondat, a qui se li proposa un camí, el discerneix de manera intel•ligent i diu que sí assumint-ne totes les conseqüències. Tant de bo jo fos capaç de seguir aquest model...