En forma

A l’estiu i durant els caps de setmana de bon temps solc fer un petit recorregut diari en bicicleta. Així, abans que s’iniciï el capvespre, dedico aproximadament una hora a aquest exercici aeròbic. Un dels recorreguts més habituals consisteix a baixar fins a la línia de mar –uns dos quilòmetres--, pedalar arran de platja, aturar-me una estona al port esportiu per contemplar l’horitzó marítim i retornar al punt de partença.

El retorn d’aquest itinerari marítim em resulta lleugerament dur, físicament parlant, ja que els seus dos quilòmetres fan una pujada constant. Solc remuntar el camí cap a casa per una via paral·lela a la de baixada, asfaltada, que té marcat el carril de les bicicletes.

Avui, a mig camí de pujada, quan ja suava copiosament, m’he topat amb tres nens que estaven asseguts per on jo havia de passar amb les seves tres bicicletes a terra. Xerraven. No calia que s’apartessin perquè jo podia passar per la dreta, damunt la zona asfaltada destinada als cotxes, un camí de molt poca circulació habitual.

Quan era a punt d’arribar on eren els nens, el més grandet li diu a un altre que era d’esquena:

--Aparta’t que ve un ciclista!

El nen assegut que estava d’esquena ha fet un bot enrere, ha apartat la bicicleta i m’ha mirat. Just quan passava pel seu costat exclama:

--Apa! Que no és un ciclista, que és un avi!

El que li havia donat l’avís li contesta:

--Sí, però és un avi en forma!

No cal ni dir que he esclafit a riure jo sol de manera descontrolada. El més gran no devia tenir els deu anys i el més petit uns set o vuit. Si algú m’hagués vist esbufegant, pedalant pesadament, suant i alhora esclafint a riallades sonores hauria pensat que jo no hi era pas tot.

Un cop m’ha passat l’atac de riure m’he sentit per dins estranyament satisfet i content. Mai ningú de manera espontània m’havia vist com un avi (no en sóc, però ho podria ser!). I els qui m’han qualificat com a tal, uns nens de set a deu anys, estaven perfectament capacitats amb la perspectiva adequada per atorgar-me aquest títol.

Ignoro la causa per la qual m’he sentit tant cofoi com a conseqüència d’aquestes frases. Realment les reaccions humanes són un bon misteri ja que del temps gris, el capvespre i la visió del mar venia més aviat carregat de la nostàlgia pròpia de la tardor i del final d'estiu. De cop i volta les frases espontànies, sinceres, fresques de tres nens m’han girat l’ànima com un mitjó.

A partir d’avui em considero oficialment, doncs, “un avi” i no pas un ciclista. I de la mateixa manera que a la facultat les tesis doctorals es poden qualificar “cum laude”, em sento molt orgullós que un tribunal de tres nens hagin acordat per unanimitat que la meva condició oficial d’avi mereixia un “en forma”.

Que duri!