Perspectiva

Vaig tenir l’oportunitat després de molts anys de visitar amb calma i amb un bon guia el conjunt de la catedral de la Seu d’Urgell. En entrar a la capella de Sant Miquel, adossada al claustre, d’un estil pur de primer romànic català llevat de la coberta –canviada al segle XIII—em va sorprendre la projecció del pantocràtor sobre la volta en quart de canó que coronava l’absis (l’original es troba al MNAC). Aquesta projecció contrastava vivaçment amb la natural penombra d’un interior romànic amb poques obertures a l’exterior. Em sembla que vaig entendre millor que mai l’impacte de la imatge en l’ànima de l’habitant del segle XII així com la grandesa estètica, sempre actual, d’aquest estil pictòric.

Avui, civilització icònica per excel•lència, les imatges, malgrat la seva intensa seducció, ens assetgen arreu però no les llegim gaire; més aviat tenim tendència a devorar-les de manera contínua en una pèrdua constant de l’hàbit de contemplació. Al segle XII, en canvi, no hi havia altres imatges que les que es podien trobar a dins de l’església. Entraves a l’església de Sant Miquel i, de cop i volta, et trobaves amb tot l’interior pintat i dibuixat amb colors vius que oscil•laven al ritme de les flames d’espelmes i torxes. Havia de ser corprenedor si, a més, s’entenia el seu simbolisme. L’església, com totes les del romànic, s’orientava a l’est, a la sortida del sol. No era un caprici! Era l’actitud que l’home medieval adoptava per adorar Déu.

Sant Tomàs al segle XIII donava quatre raons per pregar mirant a l’orient de les quals ens interessa ara la darrera: ...i en quart lloc, finalment, perquè és a l’orient on apareixerà al darrer dia, d’acord amb les paraules de l’evangeli de Sant Mateu, com el llamp que surt de l’orient i llueix fins a occident, així serà la vinguda del Fill de l’Home. Exacte! Amb la projecció lluminosament oscil•lant contrastada amb la foscor interior de la capella de Sant Miquel quedava clar que l’absis projectava sobre els fidels la terrible vinguda de Déu a la fi dels temps per jutjar la humanitat...

Un altre punt que em va cridar l’atenció, un cop més, és la qüestió de la perspectiva. ¿Pintaven sense profunditat perquè no en sabien o perquè no els interessava? Em va semblar entendre que, de fet, l’absència de perspectiva es devia fonamentalment al fet que no els interessava, que no entrava en el seu imaginari estètic. No dubto pas que en devien saber poc, perquè quan als pintors, a partir del segle XIII, els interessa representar escenes amb perspectiva els costa una mica començar a dominar-la. Però la pintura romànica mostra que, quan els interessava, en aspectes menors i decoratius, la sabien representar com es pot identificar en la part inferior del pantocràtor de la Seu d’Urgell o en el de Santa Maria de Taüll.

Crec que no els interessava la perspectiva perquè volien representar missatges en camí cap a l’abstracció, és a dir, continguts que es trobaven fora de l’espai i del temps. Que la pintura és fora del temps és una evidència: no es refereix a un temps sinó al final dels temps! Però que el cel i l’infern no és un lloc sinó un estat, una situació, no es veu d’una manera tan senzilla si no és que renunciem a la perspectiva i fem les imatges completament planes. Sense espai.

Per aquesta raó, probablement, podem considerar la pintura romànica com una proposta estètica en consonància amb la contemporaneïtat nostra. Per la seva resolució formal –lluny de la perspectiva de l’espai i de la narració d’un temps—i, sobretot, pel seu caràcter profundament simbòlic.