28 de novembre de 2010

El ball


És gairebé una evidència corroborada per un munt d’estudis mèdics que l’activitat física adequada i freqüent és una de les accions més efectives per gaudir de bona salut. És una experiència que pot comprovar qualsevol persona com després de l’activitat física es difon una estat general de benestar corporal i psíquic. Suposo que si es practica un esport de competició –que no es realitzi amb esperit de “fair play”-- l’estat de benestar pot no ser tan agut, atès que hi ha un certa tensió per guanyar l’adversari i, a més, si al final es perd, la sensació física de confort o d’eufòria es pot veure enterbolida pel “fracàs” del resultat final. Tanmateix, és ben segur que l’activitat física –o cinestèsia— gairebé sempre és positiva per a qui la practica.

També sabem que la música pot produir emocions positives de molta intensitat. Segons el significat que aquesta música presenti o proposi l’emoció pot ser més o menys adequada per produir en l’intèrpret o en l’oïdor un estat de benestar. En tot cas el jazz clàssic dins de la cultura afroamericana va néixer per ser ballat i, en el seu significat més profund i expressiu, amb una funció explícita d’expulsar la tristesa i de reequilibrar-se. Els crits de say yeah!, say yeah again!!, proferits pels preachers en els serveis litúrgics del diumenge ho manifesten d’una manera molt clara. Fins i tot el blues més desolat no deixa de ser un sí a la vida!

Compartir l’afecte, experimentar amb d’altres persones aquesta dimensió de l’experiència humana que qualifiquem d’afectivitat, és una altra de les dimensions positives de l’existència, probablement la més important. L’afectivitat no és una emoció més sinó la tendència innata que tenim les persones per adherir-nos a d’altres humans i alhora la necessitat de sentir en el propi jo l’afecte dels altres. Els humans experimenten l’afectivitat en diversos graus d’intensitat però no hi ha ningú que no l’hagi experimentat mai! Fins i tot no s’esgota en les persones sinó que es pot projectar cap un espai, un paisatge, un país, una institució...

Doncs bé el ball convoca aquestes tres potències anímiques alhora: l’activitat física no competitiva, l’emoció musical i l’afecte o relació personal i social. Ballar el ritme del swing propi del jazz clàssic –destinat a expulsar la tristesa- tot sentint el nervi íntim que et du a expressar el moviment amb el cos per traduir les pulsions d’aquesta música; realitzar l’exercici físic que comporta ballar-lo amb l’estimulació de la propagació de la serotonina i altres hormones per tot el cos; i, finalment, la relació personal o social –si col•labores en una coreografia-- que dóna via lliure a l’expressió de l’afecte –mentre balles comuniques afecte amb les mans, amb els ulls, amb el somriure i amb el moviment!-- podrien explicar la profunda sensació de felicitat i alegria que produeix el fet de ballar.

El ball potser és l’expressió del reducte més íntim –pel que té d’expressió del ritme essencial de la vida—i alhora potser és una de les accions més poderoses per expressar i dir enllà de les paraules allò que es cova de debò en la substància del viure.