9 de desembre de 2010

Escoltant el filòsof (i III)


El filòsof acaba la seva intervenció advertint-nos del pecat de l’essencialisme i del dualisme. Afirma que l’essencialisme és un defecte massa sovintejat en la nostra professió. Segons ell consisteix a delimitar massa de la vora les definicions, quan en realitat és molt difícil definir amb precisió i amb abast global alhora. No hi ha cap definició, per exemple, ens diu, d’un valor (llibertat, igualtat...) que abasti tota la seva realitat... Les definicions precises només ho són de l’anomenada raó instrumental... Pel que fa al dualisme ens diu que no hem d’oposar contraris nítids, bo o dolent per exemple, sinó que hem de ser més vaporosos. No es tracta de matisos. El filòsof treballa en intel•ligència artificial i afirma amb contundència que els humans aprenem de forma borrosa, imprecisa i que ens en sortim!

Sento discrepar didàcticament en aquests punts. Encara que molts conceptes no puguin ser definits en tot el seu abast de significació, si no es precisa una aproximació concreta al seu significat –especialment al significat d’ús en la informació que s’oferirà a l’aprenent—no és vaporositat el que en surt, sinó confusió. I amb confusions no es pot construir coneixement. I en relació a l’oposició de contraris he de dir que no només la considero útil sinó imprescindible. Es a través de la mediació entre pols clars que els alumnes i nosaltres podem anar matisant al llarg de la vida.

Recordo que en estudiar el romànic a la facultat les excepcions al seu estil eren tant abundants que al final tot resultava confús. Crec que és millor precisar l’essència de l’estil –sense caure en “essencialismes”—per anar definint a poc a poc la vaporositat de les excepcions. Si es comença pel que és vaporós i no pel que resulta diàfan a la comprensió, al final resulta, com em deia una alumna gran en un curset de formació, que res no és res.

Conclou el filòsof la seva intervenció amb els clàssics somnis d’una nit d’estiu: que hem d’educar tota la persona i no només el cap; que hem d’impartir una formació global; que cada part té sentit en funció del conjunt; i que hem d’educar en tots els terrenys. Amb això hi estic d’acord tot i que em falta veure i saber com es duen a terme aquestes bones intencions i en quin context hi ha professors que ho aconsegueixen. Finalment ens diu que no hem de concebre el coneixement com un edifici –que si li mous els fonaments s’ensorra—sinó com una xarxa de pescador en la qual el trencament d’un nòdul no comporta que la resta no aguanti bé tota l’estructura.

Aplaudiments correctes i una bona estona passada només amb el plaer de la paraula ben dita. I em quedo amb un pensament que em giravolta pel cervell: ¿instrueixo en xarxa?