21 de novembre de 2010

Música


Atès que no tothom coincideix sobre el significat del mot ‘emoció’ la definiré com la commoció psicològica o la impressionabilitat interior davant d’estímuls externs o interns. De fet la seva etimologia és molt clara. Procedeix del verb emoveo (supí, emotum) que vol dir `sacsejar’, ‘commoure’, ‘esverar’... pròpiament ‘moure des de fora’. Segons els neurobiòlegs les emocions són imprescindibles per a la subsistència humana i en el decurs de la seva història s’han anat seleccionant aquelles que són més útils per adaptar-se a la vida. Per exemple l’alerta davant d’un perill sobtat i la disponibilitat immediata a apartar-se’n o a fugir-ne. Abans que la raó discerneixi l’abast del perill i la voluntat decideixi què cal fer –potser aleshores ja no hi hauria res a fer—l’emoció va molt més de pressa i ens permet sobreviure en cas de percepció de perill o de por.

La música pot suscitar emocions intenses. Fins i tot ens pot fer experimentar la sensació d’anar enllà de nosaltres mateixos. I això, com reconeixen els estudiosos, té alguna cosa d’intrigant perquè la música no és imprescindible per a la supervivència humana. ¿Per què, doncs, la naturalesa ha seleccionat com a útil l’emoció musical? I per què continua provocant una de les emocions més fortes? ¿Podria ser que la música ens permetés besllumar o preludiés la plenitud del desig essencial que mou la natura humana des del naixement?

Quan el cristianisme afirma que a la fi dels temps, i fins i tot després de morir, entrem en la vida eterna, de fet està parlant no pas d’un lloc sinó d’un estat o situació on, fora del temps i de l’espai, entrem en la plenitud de satisfacció del desig. Sant Tomàs en les seves col•lacions sobre el Credo ens diu que la vida eterna consisteix també en la satisfacció perfecta del desig, perquè tot benaurat hi tindrà més del que desitjava i esperava. (...) En aquesta vida ningú no pot satisfer el seu desig, ni cap cosa creada no sacia el desig de l’home... I el mateix Tomàs quan ha de buscar símils sobre en què consisteix aquesta plenitud inimaginable cita les paraules d’un profeta per dir-nos que en aquest estat hi ressonarà la joia vibrant, l’acció de gràcies i la música. Sant Agustí, molts segles abans, havia estat més radical encara: els cossos ressuscitats no seran altra cosa que música.

¿Podria ser, doncs, que la música, en especial quan la vivim com una experiència que ens fa tancar els ulls, que ens fa anar enllà de nosaltres mateixos, que ens procura un plaer íntim i intens de caire emocional i sensible on oblidem l’entorn i el pas del temps.... sigui una emoció, o fins i tot un sentiment superior, que ens recorda o ens fa preveure el goig d’acompliment del desig essencial? És per aquesta raó que el cervell ha mantingut i ha incrementat aquesta emoció dins del ventall sensible de l’ànima humana?

S’ha dit que els humans que estimen i dialoguen amb les ànimes tot fent l’amor assoleixen un tast d’eternitat i uns segons de vibració poètica amb tot l’univers... ¿Música i amor viscuts no són, per ventura, un assaborir prematurament l’infinit i un sentir a dins el dring de les cordes de l’arpa que ressonen en el cosmos?