Descreença

Pertanyo a una generació, els qui vam encetar l’adolescència l’any 1960, que va ser profundament creient. La creença donava sentit i alhora protegia. L’accés a la informació exterior era nul i la fe era una muralla que ens protegia d’un munt d’enemics exteriors i interiors. Aquella creença tenia defectes greus, entre els quals la impossibilitat de diàleg i de crítica. Però tenia avantatges: fornia sentits, esperances de futur i legitimitats d’acció. L’educació en la creença tenia una incidència real en els usos socials. I no tots eren dolents. I, de manera especial, projectava la societat vers el futur, treballàvem amb un sentit precís.

Aquella generació, passat el tràngol del concili i els posteriors intents de restauració, va canviar massivament la seva creença i, si més no en la seva élite, es va “convertir” al marxisme. El capital era la nova Bíblia –-que ningú no llegia, com tampoc no es llegia la Bíblia judeo-cristiana— Moscou era la nova Roma, Lenin era el gran profeta i el secretari general de la URSS el nou Papa. Fins i tot ens vàrem permetre el luxe de tenir heretgies: Tito i la autogestió a Iugoslàvia, Ceaucescu a Romania i sobretot Mao a la gran Xina. La transcendència en aquest cas no era un cel com a estat fora del temps i de l’espai després de la mort, sinó una societat futura a la Terra, sense conflictes, feliç, on tothom donaria segons la seva capacitat i rebria segons la seva necessitat. Preciós! En definitiva: el Regne de Déu. També hi havia els “elegits”, els membres del Partit (un de sol, és clar!, el veritable, l’autèntic), que eren una mena de persones no alienades –la majoria ho érem d’alienats—que coneixien el sentit de la Història i n’acceleraven el ritme per arribar al més aviat possible al paradís sobre la Terra. Les masses, abandonades a la seva sort, queien inevitablement en el reformisme. I això era pervers. La democràcia occidental només era formal i l'autèntica era la "popular" dels països de l'Est --inclosa Cuba-- que de fet eren dictadures de l'élite del Partit Comunista.

La Història, en el sentit de la creença, ha estast cruel amb la meva generació. Va arribar el 1989 i vàrem contemplar atònits la caiguda del mur de Berlín i, finalment, una blasfèmia: el secretari general de la Unió Soviètica declara el Partit Comunista fora de la llei; i, poc després, el que semblava impossible, la dissolució de la URSS. I tot plegat era més dolorós encara perquè eren molts els qui s'havien trencat l'espinada generosament en la lluita per aquest somni paradisíac... i ara es trobaven amb el somni ensorrat i amb una vida gastada endebades.

Perduda la fe religiosa en els anys 70 i ensorrat el somni d’un futur paradisíac a partir de l’acceleració en el sentit “correcte” de les lleis ocultes de la Història descobertes per Marx, no ens queda, abans de morir, altra cosa que el present i el desert. ¿És estrany que el segle XXI a l’Occident, després d’aquests desenganys tan brutals, no s’hagi abocat, ni que sigui inconscientment, a formes col•lectives de nihilisme pràctic?

En parlaré demà.