12 de desembre del 2010

Inquietant


Quan ens referim a l’aprenentatge dels humans, mamífers irreductibles a l’ensinistrament, solem atribuir els seus resultats en qualsevol camp a quatre factors: la predisposició genètica, l’oportunitat o atzar, l’educació i la voluntat del qui aprèn. Pel que fa als coneixements bàsics i acadèmics en el nostre entorn aquests factors els solem reduir a la combinació de dos: les aptituds condicionades pels nostres gens i l’encert de la instrucció en el marc educatiu. En definitiva, un pot aprendre a tocar bé la trompeta si té qualitats i voluntat per aprendre’n, té una trompeta a l’abast i una bona escola amb un bon professor de trompeta. Tots disposem d’intel•ligència musical per naturalesa, però hi ha persones que en tenen més que d’altres. Si les persones que tenen facultats naturals per a l’estudi de l’instrument tenen possibilitats de rebre’n un bon ensenyament el resultat serà plenament positiu.

Darrerament, però, la investigació del genoma humà ens està obrint explicacions inquietants en carregar més l'explicació del cantó genètic, sobretot pel que fa a les actituds vitals i a la forma d’enfrontar-se a la vida (i per tant, també a l’aprenentatge). En l’actualitat ja és possible obtenir el genoma particular de cadascú, tot i que encara és molt car. Doncs bé: tot i que no està encara verificat resulta que és altament probable que l’optimisme i el pessimisme, per exemple, estiguin molt més condicionats del que ens agradaria suposar pel genoma de cadascú. És indiscutible que si un és optimista enfoca la vida amb més possibilitats d’èxit o de ser feliç; en canvi, qui és pessimista tindrà més dificultats en tots els ordres de la vida. També en l’aprenentatge. I en la felicitat.

Si això és així ens caldrà pensar i experimentar amb urgència les possibilitats reals que podem tenir els humans per emmotllurar el nostre cervell a partir de l’entrenament de la voluntat a fi de superar dificultats que poden ser molt més difícils de vèncer del que fins ara ens pensàvem.

Que l’optimisme o el pessimisme depenen d’alguna cosa que es troba enllà de la pura voluntat personal sembla verificar-se a la pràctica. Tots coneixem persones en situacions molt difícils que constitueixen un exemple de bon humor i d’esperança natural. Com també sabem d’aquells que, sense tenir cap motiu objectiu per ser pessimistes, ho veuen tot de color negre, o si més no amb clarobscurs i amb por.

Aquest atzar genètic pot fer pensar que la vida pot ser, enllà del marc social o mental on neix cadascú, força més injusta del que ens temíem. I, a més, comença a plantejar alguns dubtes esgarrifosos sobre l’abast exacte de la responsabilitat individual.

Inquietant.