Elogi

A les enquestes de valoracions ciutadanes els polítics solen situar-se en les escales més inferiors. N’hi ha prou a parar l’orella en qualsevol dels àmbits que tractem per tal de verificar que aquesta indicació es correspon amb la realitat. Jo no m’he dedicat mai a la política, la segueixo de lluny i procuro no amoïnar-m’hi massa, precisament perquè sovint m’altera. Per tant, probablement, jo entraria dins d’aquest bloc de ciutadans que tenen mala opinió dels polítics i de la política en general. Tanmateix si prenem una mica de distància de la realitat no és difícil arribar a la conclusió que aquesta valoració negativa és radicalment injusta.

En primer lloc perquè la solució de la majoria dels problemes col·lectius que ens afecten privadament (seguretat, justícia, sanitat, educació, urbanisme, economia, etc.) no tenen altra solució que la que es deriva de les decisions polítiques. Tant si la política és intervencionista com si és liberal. La política, doncs, és una dimensió essencial de les societats humanes desenvolupades.

En segon lloc perquè l’honesta vocació política és dura i pressuposa en qui la vol exercir un coratge i un equilibri interior que no són comuns en la majoria de les persones. A més, encara que es tingui poder –i el poder de debò produeix un plaer que pot modificar la personalitat si no es contraposa l’adulació que genera al voltant amb la crítica— la solució dels problemes col·lectius sempre és lenta i complexa. Això obliga als polítics a treballar amb desmesura i a abocar bona part de la seva vida a les tasques que se’n deriven. Molts no tenen més remei, fins i tot, que descurar fins a cert punt la seva vida privada. He conegut polítics de la vora i se’ls pot acusar de moltes coses menys de no dedicar moltíssim temps a la seva feina. La tasca d’un polític honest mai no està prou ben pagada econòmicament parlant!

En tercer lloc perquè, en part, l’ambigüitat del llenguatge polític—sovint més adreçat a l’emoció del potencial elector que no als fets—o la pobresa del debat especialment pel que fa a les argumentacions, estan originats en la ciutadania. Efectivament, els ciutadans en general no volem que ens diguin la veritat crua. Suposant que calgués baixar els sous, pujar els impostos i mantenir una taxa alta d’atur durant un temps per solucionar de debò un problema estructural econòmic, i aquesta fos la proposta honesta d’un polític, ¿qui el votaria? De seguida, com ja ha passat a Catalunya, algú de l’oposició afirmaria que si el votaven baixaria els impostos i incrementaria els serveis i les pensions (ho vaig sentir per ràdio a la senyora Alicia Sánchez-Camacho... en una mostra més d’irresponsabilitat demagògica en les actuals circumstàncies de recessió i de crisi).

Prescindint dels problemes que té la nostra democràcia –llei electoral injusta, llistes tancades, excessiu domini de les cúpules dels partits, etc.—entre els nostres polítics n’hi ha de tots colors, com en totes les professions: excel·lents, normals, mediocres i dolents. A desgrat d’això vull fer avui l’elogi d’aquell i d’aquella que senten l’honesta vocació política i volen representar o servir la ciutadania des de l’hegemonia d’un pensament que sotmeten al judici de les urnes.

Vull fer avui l’elogi, sí, d’aquells i aquelles que saben que la seva persona pública i privada quedarà exposada a la llum de la crítica, sovint injusta, despietada, excessiva i fins i tot falsa. I malgrat això posen la seva voluntat de fer i de ser al nostre servei. Jo, com suposo que molts dels qui blasmen la política i els polítics, no ho podríem ser per manca de tossuderia, de voluntat i de coratge.