20 d’octubre de 2010

Descreença (i 2)


Des de la caiguda del mur de Berlín ençà em fa la impressió que l’imaginari col•lectiu que tinc més a l’abast ha entrat en l’era del buit on impera l’efímer i on, a passes gegantines i accelerades, hem arribat al crepuscle del deure. Com s’ha dit, fa la impressió que som com un taxi buit: lliure, certament, però que no sap on va... l’únic que sabem és que cada cop va més de pressa.

Això no és una descripció conjuntural sinó la formulació d’una sospita: ¿hem entrat en el nihilisme, suau o light i, en alguns, casos hard o fort? Entenc aquí per nihilisme, amb paraules senzilles, la negació de tot sentit. La vida sembla ser un minut d’existència entre dos abismes foscos i infinits. Si no té sentit ni tampoc fonament l’únic que hem de fer, si podem, és intentar assaborir la vida tant com puguem... Fins i tot, en trobar la vida absurda, ens podem sentir alliberats de ser coherents: fer una cosa i dir-ne una altra per exemple no ens hauria de preocupar. És incoherent, sí, i què? Negat el sentit, negada la possibilitat d’una ètica comuna.

Tot plegat m’ha vingut, com una onada al cap, en llegir les excel•lents memòries d’Esther Tusquets (Confesiones de una vieja dama indigna). Al costat de la seva vida hi retrata una part de l’elite intel•lectual del país... en general, uns deu anys més grans que la meva generació pertanyents en la seva majoria a la Gauche Divine, que tenia el seu santuari al club de nit Bocaccio i el seu punt de peregrinatge a Cadaqués. Va ser una generació que va passar en general per les dues creences a què m’he referit en el post anterior i que s’ha abocat a la descreença. ¿Aquest camí, d’alguna manera, representa el de bona part del nostre cos social? No goso afirmar-ho, però no m’estranyaria pas massa. Si apleguem el nihilisme a una de les seves conseqüències socials més perceptives d’avui, la desvinculació, acabarem de dibuixar el quadre.

Esther Tusquets al principi de les seves memòries ens dóna la seva personal versió de la vida:

Y por último en esta etapa final, he constatado definitivamente que la vida humana no parece tener mucho sentido –y si lo tiene, escapa a nuestra comprensión que viene a ser lo mismo—que la vida es un disparate, que es cierto que los hombres mueren (todos) y que (la inmensa mayoría) no son felices, y, lo que es peor, que no entendemos lo que nos está ocurriendo, pero sabemos que ocurre algo que no entendemos: al contrario del resto de los animales, el ser humano es lo bastante listo para plantearse las grandes, las eternas preguntas, pero no para hallar respuesta a la más insignificante de ellas, lo cual resulta como mínimo irritante. Tal vez exista algo parecido a lo que llamamos dios, pero de ser así, yo le imagino en otra nebulosa, absolutamente ajeno a esos ridículos hombrecillos fatuos que creó en un mal momento—también los dioses se aburren las tardes de los domingos—y que no pueden pretender ni en sueños hablar con él de tú a tú todas la noches (pàgina, 20).

Sembla que després d’aquest paràgraf terrible, encara que sigui redactat amb un to d’humor i de bonhomia i on no podem negar que algunes de les afirmacions són veritats gairebé evidents, hauria de venir una invitació al suïcidi en el més pur estil de Cioran... Però la vida és massa forta encara que no l’entenguem i ofereix, segons que sembla, molts atractius que omplen una mica si més no:

Y, sin embargo, me alegro de haber nacido, y, aunque la vida que llevamos los hombres en el planeta Tierra sea (para unos más que para otros) loca, entendí muy pronto que no iba a disponer de otra y que lo mejor sería devorar ésta con glotonería, ávida de todos sus sabores, de todo cuanto pudiera ofrecerme, que ha sido mucho.

Esther Tusquets havia estat catòlica clàssica, després catòlica d'esquerres, després falangista també d'esquerres i, finalment, res. Heus ací, probablement, una descripció de la situació actual realíssima de la qual potser la majoria no n’és conscient perquè sempre anem de pressa d’un lloc a un altre. L'activitat i la pressa són drogues efectives. ¿Com no entendre el botellón, la recerca immediata del plaer, la despreocupació del futur, la desvinculació, la insolidaritat i l’individualisme més atroç?

Suposant que això sigui veritat i que aquesta cosmovisió constitueixi el fonament de l’ètica em faig dos preguntes inquietants. Hem d’educar en aquests valors, si realment pensem així, als nens i nenes des que són petits? I, segona: ¿pot una societat sencera tenir futur des de la desvinculació i la increença?