Philia

M’he permès aquest estiu cultivar un somni que només he pogut viure molt de tant en tant: llegir l’obra sencera d’un autor clàssic grec, a poc a poc, i pensant-lo lentament a la llum de la meva ignorància i del meu present. Fa temps vaig poder llegir tot Tucídides i tot Èsquil. Ara toca Heròdot, el primer home que es pot qualificar pròpiament d’historiador.

En una de les seves valoracions dels atenesos –recordem-ho: els inventors genuïns del concepte “democràcia”—diu el següent: els atenesos, doncs, van anar a més; és evident que la isagoria és una important possessió, no per un sol motiu sinó en tots els aspectes. Heròdot, doncs, és el primer a valorar la “isagoria” que es pot traduir per “llibertat de dir”, “igualtat d’expressió pública”. El valor de les persones, doncs, a Atenes, a partir del segle VaC va començar a no dependre del poder, de la religió o de l’economia... sinó del debat i de l’argument públic en assemblees de ciutadans, debat que es tancava sempre amb una votació que decidia.

Sovint afirmem que una de les llavors o arrels d’Occident és Grècia. Probablement la llavor més antiga d’allò més positiu i públic que podem presentar al món han estat la llibertat i la democràcia. Un poble petit i insignificant, format per persones que s’alimentaven de pa, formatge i olives va generar una idea i la va sembrar en la Història. Una idea, com diu l’hel•lenista Joan F. Mira, que ha arribat fins a nosaltres. És cert que a Atenes ni les dones, ni els esclaus, ni els estrangers tenien dret a votar o a parlar. Però la idea havia nascut. I avui és ben nostra.

Tanmateix la llibertat de dir era una idea molt perillosa si no venia acompanyada d’una emoció o sentiment profund i permanent d’aquells que la practiquen: la “philia”. La llengua grega –com també passava amb el llatí—tenien paraules diferents per a designar conceptes complexos que, posteriorment hem simplificat en un sol mot perdent sovint el matís. És el que passava amb el concepte d’amor que, en grec, es deia amb tres paraules, una de les quals era precisament “philia”, amistat, en el sentit també d’amistat col•lectiva, de ser el mateix, d’identitat. “Philia” és un concepte clàssic i hel•lènic... i no sé si ha tingut tant d’èxit en el futur de la història com la “isagoria”...

Quan penso en Espanya i en el seu debat polític -- tingui lloc aquest en l’àmbit públic o en el particular-- m’entristeixo sovint perquè tot i comprovar la vitalitat de la “isagoria” tal i com la van imaginar els atenesos al segle V aC, no sembla que s’hagi mantingut amb igual passió la “philia”. A Espanya, per poc que se segueixi la seva premsa i el to de les seves tertúlies (ràdio, webs...), es veu de seguida que som davant d’una societat que encara no s’ha reconciliat en el fons de la seva ànima (llevat per actuar contra la diferència perifèrica vasco-catalana).

A Catalunya, d'altra banda, tot i l’aparença més calmada del debat i de les relacions personals, sobta i fatiga que encara estiguem pensant i discutint a quina “philia” pertanyem i de quina mena és.