4 de desembre de 2010

Escoltant el filòsof (I)


Un dels plaers d’aquesta vida consisteix a escoltar algú que parla bé sobre alguna qüestió que t’interessa. Em dedico a la docència i, per tant, la meva vida professional m’obliga a parlar molt en públic i no m’ofereix massa ocasions d’escoltar passivament a algú que em parla sobre el sentit del que jo faig. M’assec, doncs, a la sala d’actes i em disposo a escoltar paraules sàvies, sense suports visuals de cap mena. ¡Quin plaer quan la força de la paraula escoltada et xucla!

Bona entrada. Ja era hora que algú revestit de l’aurèola d’independent i de progressista ens digués coses sensates, de sentit comú, perfectament òbvies: l’escola no transforma la societat, és la societat la que transforma l'escola... Per tant és bo que els futurs mestres i nosaltres mateixos assumim, amb humilitat, que la nostra funció professional no és la de ser revolucionaris –que cadascú sigui el que vulgui en l’àmbit individual—sinó la de conservar el saber bàsic i col•laborar en l’educació dels valors.... en un món inestable.

Heus ací una de les nostres dificultats professionals. El món, les societats i fins i tot els valors canvien amb una celeritat que ens han deixat, confessem-ho, desorientats. Per tant, això ho dic jo i no el filòsof, una solució d’emergència per mantenir la calma –absolutament necessària per a l’ensenyament i l’aprenentatge—pot consistir a refugiar-nos sòlidament en la instrucció. El futur necessita persones que sàpiguen expressar-se oralment i per escrit, que parlin anglès, i que es passegin amb comoditat per l’abstracció matemàtica. Per tal que aprenguin a llegir i a escriure cal també que aprenguin elements essencials del món natural i social i de les formes d’expressió artístiques a fi de comprendre el que llegeixen. Formar les intel•ligències, com sovint he dit, no és altra cosa que aprendre a “llegir per dins” la realitat (“legere” “into”).

No vull pas renunciar a col•laborar en l’educació, és a dir, en la transmissió dels valors, de la convivència, del treball en equip, etc. Però és molt difícil posar-se d’acord en l’educació no només perquè la societat s’ha tornat profundament inestable sinó perquè no hi ha un únic model d’educació. De fet estem preparant ciutadans per a una societat que no sabem com serà.

Certament, mestres i professors no hem de renunciar a plantar llavors. Som, de fet, uns professionals de la sembra, i les nostres paraules i actituds no són altra cosa que sements que llancem damunt la terra de les ànimes dels nostres alumnes. Moltes llavors cauran fora de la terra i d’altres s’assecaran... però podem lícitament tenir l’esperança que algunes d’aquestes granes germinaran i constituiran un petit i útil far en algun moment determinant de la vida futura dels qui tenim ara al davant.

No renunciem pas, doncs, als valors que ens semblen essencials, ni a educar en allò en què puguem coincidir amb famílies i entorn social –encara que de vegades ens hàgim de posar parcialment en contra del món per brindar una paraula o una oportunitat de futur-- . Però insisteixo a recordar que l’essencial dels mestres i professors en un món sense referències clares, en una societat inestable i en un futur del tot incert continua essent més que mai la instrucció... I que per instruir bé és condició necessària, tot i que no suficient, conèixer, saber i dominar allò que pretenem ensenyar.

1 comentari:

Gregori Samsa ha dit...

Què tal, Tòfol

Estic d'acord amb el teu plantejament.

Encara ara recordo a certs professors que, amb el seu posat i actitud, em van deixar empremta, més enllà dels coneixements impartits.

Però, és clar, amb això no n'hi ha prou.

salut i peles