7 de novembre de 2010

Bottom to up


Un dels signes dels temps, em sembla, consisteix a considerar que els humans naixem lliures i iguals en drets. Per aquesta raó s’han anat instituint els règims democràtics, s’han redactat els drets humans bàsics i s’està encara lluitant per la igualtat de funcions en la societat per a la dona. Néixer home o dona, a banda de la gestació d’una nova vida, no ha de comportar cap diferència funcional entre les persones. No hi ha feines pròpies d’homes o pròpies de dones, ni responsabilitats diferents de persones per raó del seu gènere, ni instruments musicals més masculins o menys femenins.

També sembla que el dret al poder en les societats que han avançat més –societats que poden educar i satisfer les necessitats sanitàries de tothom sense tenir en compte el seu nivell de renda; societats on un és lliure de practicar la religió que vulgui o de no practicar-ne cap, etc.-- prové exclusivament de la voluntat popular expressada lliurament a través de consultes periòdiques fixades per lleis aprovades democràticament. És a dir que les societats funcionen millor quan en el registre polític i fins i tot en l’empresarial i en l’imaginari de les iniciatives socials les coses funcionen, com es diu en llengua anglesa, bottom to up... és a dir, de baix cap a dalt.

Curiosament, a banda de la democràcia grega del segles V i IV aC, una de les pràctiques més democràtiques de la història es va produir en el si del cristianisme en els primers segles, fins i tot després de l’edicte de Constantí. Els mateixos apòstols van demanar a la comunitat que elegís els primers diaques, no els van pas designar ells; els dirigents de la comunitat, els bisbes, eren elegits per la mateixa comunitat; sant Benet a la seva Regla estableix que l’abat ha de ser elegit per la comunitat monàstica... Amb el temps tot això es va esgarriar i l’Església progressivament va perdre aquesta preciosa manera de governar-se per acabar contaminant-se de les formes feudals i de la monarquia absoluta. En comptes de bottom to up, up to bottom. Piramidal, de baix a dalt, sense dret a cap crítica! I encara hi som.

No és cap dogma de Fe obligatori creure que el sistema actual de govern de l’Església ha de ser el que és actualment: basat en un monarca absolut que, a més, és Cap d’un Estat. Triat, a més, per una minoria que no representa ni els fidels, ni els sacerdots, ni tan sols els bisbes. Els membres d’aquesta minoria, el col•legi cardenalici (que no surt per a res ni al Vell ni al Nou Testament), tots homes per descomptat, són triats a la soviètica, és a dir, per cooptació. Em deia un jesuïta important que ha passat molts anys a la cúria romana que quan li va preguntar a un cardenal com era que ell era cardenal la resposta va ser soviètica: perquè un altre cardenal li va dir al Papa que em fes cardenal.

I així tenim ara un sistema de govern estrany. Un bisbe de Roma a qui no trien els romans; un cap d’Estat que, per minúscul que sigui, és de caràcter teocràtic; un estat on les dones que són més a la vora del Papa tenen el paper de minyones (li fan el llit, li netegen el despatx, li fan el dinar i el sopar... però no dirigeixen cap dicasteri i si són a l’administració vaticana ocupen llocs secundaris); un estat que designa els bisbes de tot el món sense consultar ni tan sols els rectors de les parròquies que aquests hauran de dirigir. (I així s’esdevenen autèntiques aberracions humanes com la de designar un bisbe en un diòcesi on el 80% dels seus sacerdots havien signat un escrit manifestant que el perfil del nominat no era l’adequat...).

No crec que la meva Església respiri massa els signes dels temps; més aviat sembla que s’emmuralla a la defensiva i busca per designar els seus dirigents persones de submissions acrítiques abans que creients que pensin per si mateixos... Fa pena. Alguns ens havíem cregut el Concili, ves... ¿on són avui aquells dirigents com Suennens, Bea, König... aquells teòlegs com el Ratzinger jove, Henri de Lubac, Rahner, Ives Congar... aquells perfils de pontífex com Joan XXIII que ens deia allò que no s’havia de condemnar ningú i que no s’havia de ser profeta de calamitats?

Unitat en l’essencial. Llibertat en tota la resta. Caritat sempre, segons sant Agustí. L’essencial és molt fàcil: “estima i fes el que vulguis”. En ús de la meva llibertat voldria concretar en què no crec... I espero que en el que dic no falti pas a la caritat.

No crec en el cap d’Estat Vaticà.
No crec en la guàrdia suïssa.
No crec en els prínceps de l’Església.
No crec en la cúria cardenalícia.
No crec en la Congregació per al a doctrina de la Fe (ex-Sant Ofici).
No crec en l’Observatore Romano.
Noc crec ni en la porpra, ni en l’anell, ni en el bàcul recamat de pedres precioses, ni en la triple corona.
No crec en la diplomàcia evangèlica o en les nunciatures apostòliques.
No crec en el Dret Canònic.
No crec en l’actual sistema de govern de l’Església.

I desafio al mateix Torquemada que trobi en els enunciats anteriors alguna cosa que pertanyi al dipòsit de la Fe.

2 comentaris:

Mª del Mar Galceran ha dit...

No puc dir que no comparteixi part del que dius. Creure, el que se'n diu CREURE, jo tan sols crec en Déu, en Jesús i en el seu Esperit.
Amb tot, CREC que fins i tot Déu pot manifestar-se i expresar-se en realitats i persones que aparentment, o no tan aparentment, ens semblen molt allunyades de Déu. Però Ell sempre és més gran de que nosaltres poguem arribar a imaginar i copsar.
En tornar de la missa de la Sagrada família vaig escriure aquests setiments, pregària, que goso compartir:

T’he cercat avui, amb tots els meus sentits, per mirar de refugiar-me en el teu escalf humil i silenciós, que defuig de reconeixements i significacions.

T’he cercat avui fent esforços per no deixar-me enlluernar per falsos ídols, enmig de tantes adulacions, aclamacions i exhibicions de poders i vanitats.

I t’he trobat, Oh bon Déu, contemplant la bellesa i l’harmonia d’aquest temple, regal d’un do extraordinari que tan sols pot venir de Tu.

I t’he sentit en la veu dels cors que clamaven himnes per a Tu, enllaçats per l’harmonia d’una música reflex de la bellesa de la teva creació.

I t’he contemplat en la llum espectacular que s’irradiava per finestrals i vitralls, acaronant els nostres rostres, il·luminant, escalfant, purificant...

I t'he sentit tan proper i íntim, en el memorial de la teva mort i resurrecció. En el teu cos i la teva sang, esmicolat i sofrent pel dolor d’un mon que tant ens hem allunyat de tu. Esmicolat i sagnant per les nostres lluites i baralles internes, per tantes injustícies i desigualtats, per tanta ambició i afany de poder. I t’he pres per fer-me teva, deixant-me omplir de la teva vida renovada, del teu coratge i el teu amor misericordiós que a tots ens agermana en les nostres misèries i en els nostres encerts.

I m’ha semblat recobrar la pau i la serenitat.

He contemplat llavors, un cop més, el rostre de concentració i replegament interior de Benet XVI i m’ha sembla’t percebre’t també, en la fragilitat de la seva vellesa i en el patiment que deu assumir pel paper que li toca representar.

Beneït siguis Bon Déu, per la teva presència inesgotable en els llocs més insospitats.

Tu, que tot ho habites, concedeix-nos el do i la gracia de saber-te percebre allà on aparentment nosaltres no et veiem.

Amen.

Mar

Anònim ha dit...

Gràcies, Mar! No tots tenim la sort o la possibilitat de veure i viure tant com tu veus i vius!O és possible que no sigui sort, sinó que s'ha de treballar per assolir-ho i jo, ves, no ho he fet o no hi he sabut arribar.

Tòfol