6 d’octubre de 2010

Certeses


En Joel, optimista, cada dia a primera hora del matí, abans d’entrar a treballar, es mira el paisatge barceloní que s’estén als seus peus, respira fons, i mormola amb intensitat: la primera hora del primer dia de tot el que em queda de vida.¡Que bé! Treballa a la part alta de Barcelona amb una feina que li agrada. Estable, ben pagat, dominada de fa anys l’ambició del posseir o del manar, quan comença la jornada en els foscos dies d’hivern s’entreté a mirar la ratlla liliàcia de l’aurora damunt l’horitzó llunyà de la mar... La bellesa l’omple. Toca la guitarra clàssica. En té una al despatx i, a mig matí, s’entreté a polsar-la. Sovint tanca els ulls i sent una especial escalfor al voltant del cor mentre els seus dits convoquen un contrapunt de Bach. Quan té una malaltia sempre pensa allò de tal com ha vingut se n’anirà. Mai no pensa en la mort i veu el cantó positiu de cada cosa com si el que fos negatiu no existís. Fa poc li van extirpar un ronyó... però ell somrient els deia als amics que l’anaven a veure que no passava res, que encara n’hi quedava un...

En Max, pessimista, també té una feina que li agrada. Es dedica a la geografia i a la història. Coneix tant la geografia de la fam com la història del dolor. I per més que vol veure el cantó bonic de les coses no pot perquè la raó no li ho permet. També li agrada la feina que fa i toca la trompeta en un grup de jazz clàssic. Els seus col•legues de la banda li atorguen solos en les peces que tenen l’estètica del blues desolat. Ningú com ell expulsa una tristesa tan fonda de dins de l’ànima a través de les inflexions i els growls desesperats retinguts amb perícia damunt de les blue notes... Sap massa bé que tots portem la mort larvada a dins –-ahir mateix va anar al funeral d’una noia de 25 anys, alegre com poques, que anunciant abans d'ahir un maldecap sobtat, en acabat de dir-ho va quedar fulminada a l’acte--; sap que només ens podem fer preguntes sense respostes certes sobre el sentit i la moral i que el mal i el dolor no lliguen amb les ànsies de felicitat que tenim inscrites al cor. Cada vespre juga al paddle amb els amics. De nits, cansat, el benestar del cos li és una anestèsia per a la tristor de l'ànima. S’allita aviat. Quan baixa la persiana i tanca el llum pensa que ja li falta un dia menys per a la mort. El seu pecat és la lucidesa.

L’Eva, alegrement escèptica, els coneix tots dos. Treballa en una feina que li agrada. Té tractes professionals amb el Joel i juga a paddle amb el Max. Avui ha coincidit amb tots dos. El Joel li ha explicat la jaculatòria que practica de bon matí i el Max li ha comentat la tenebrosa fórmula d’abans d’aclucar els ulls... L’Eva, que també fa esport en part per oblidar-se dels mals del món, mentre prepara el sopar els recorda. Esbossa un somriure i mormola mentre apaga el gas: de fet tots dos tenen raó.

2 comentaris:

Virgínia ha dit...

Tots formem part de les mateixes inquietuds malgrat que l'òptica i les partides que ens depara la casualitat puguin condicionar el nostre estat emocional.
Molt bo.
Et segueixo amb ànsia.
Endavant!

Anònim ha dit...

Virgínia,

Moltes gràcies per llegir-me i pel comentari positiu.

Tòfol