15 de novembre de 2010

Cantar


-- En què penses, Max? Per què somrius?
-- No res, Joel... estava pensant en un aforisme de Lao Tsé.
-- I què diu aquest aforisme?
--Diu que l’ocell no canta perquè és feliç sinó que és feliç perquè canta.
--I no és el mateix que canti perquè sigui feliç o que sigui feliç perquè canti?
-- No ben bé.
--Doncs jo trobo que és igual
--Perquè tu ets feliç.
--I tu no?
--No.
-- ...
-- Tu cantes, Joel, perquè ets feliç i cantar te’n fa... però no és el mateix.
--En què es diferencia?
--En un matís lleuger però del tot significatiu.
--I quin és aquest matís?
--Doncs que si només canten els qui són feliços –i aquí cantar es pot referir a moltes i diverses accions, és clar!—els qui no ho som, mai no cantaríem. I, en canvi, si cantar pot fer feliç al qui canta, això pot voler indicar que l’accés a la felicitat és universal. Que només cal voler cantar! Ho pesques?
-- Sí... , i tu.... cantes o no cantes?
-- Per això somreia.
--I doncs?
--Perquè l’altre dia mentre esperava que passés un parent meu amb el cotxe davant de casa per donar-li un paquet em vaig posar a cantar amb veu baixeta unes melodies de la meva joventut. No sé pas ni com em van venir al cap.
--I què et va passar?
--Doncs que gairebé es va produir un fenomen estrany...
--Quin?
--El que diu sant Bernat de Claravall a propòsit del cant.
--Ostres Max! No siguis pedant!
--No, Joel, no pretenc ser pedant... simplement que també em va venir al cap aquesta dita de joventut.
-- M’hauré d’esperar gaire perquè em diguis què deia sant Bernat de Claravall?
--Doncs referint-se al cant deia, més o menys, que aquest havia de ser de tal manera que plagués a l’oïda, commogués el cor, calmés la còlera i disposés l’ànima per al silenci... bé i deia més coses però jo em vaig aturar aquí.
-- I què té a veure Lao-Tsé amb Bernat de Claravall?
--Doncs que aquesta breu estona d’espera, mormolant les melodies de la meva joventut em va calmar la tristesa i em va produir un cert benestar. Quan vaig tornar a pujar a casa em vaig trobar calmat després d’haver-me emocionat amb el record d’una melodia... I el meu silenci de cada dia va ser més pacífic i menys trist que d’habitud. No em passava des de la mort de la meva dona i d’això ja saps que fa molts anys...
-- O sigui que Lao-Tsé tenia raó...
--No ho sé, Joel... en tot cas potser és cert que assolir un modest benestar en aquesta vida pugui dependre en part de la voluntat de cadascú.
-- Et proposes cantar sol a partir d’ara?
-- No ho sé. Saps? Més aviat desafino...