23 de setembre del 2010

Sentit (i 3)


Viktor Frankl afirma que una via per trobar el sentit de la vida és el sofriment (vegi’s els dos posts anteriors). Porto molts anys donant voltes al profund patetisme de l’existència humana. Utilitzo aquí el terme “patetisme” en la seva accepció de ‘patior’, “patir” i no pas en el significat de “pathos”, “vivència”. Pensada la vida en dimensió històrica –és a dir al llarg del temps—, geogràfica (els milions de persones amb dolors i sofriments ara mateix en l’espai) i, finalment, en la pròpia consciència de ser, cal concloure que el sofriment i la mort, atzarosos i injustos segons la raó humana, superen de bon tros quantitativament la part agradable i positiva que pugui també oferir-nos la vida. Crec que les angoixes i els dolors humans (‘luctus et angor’) són clarament superiors als seus gaudis i esperances (‘gaudium et spes’). Parlo de la realitat quantitativa. Només que considerem, per exemple, el fet que hàgim de morir i no sapiguem quan ni com sense tenir assegurat el segon present ja és superior a qualsevol altre plaer per poc conscients que siguem d’aquesta horrible realitat.

Quan he buscat una resposta raonable al sentit del sofriment mai no n’he trobat cap que m’hagi convençut. I que consti que, d’entrada, tinc fam de ser convençut. Vull que algú em convenci. Confesso que les respostes de la meva comunitat religiosa catòlica no em convencen pel que fa al sentit. Entenc que s’hagi de lluitar contra tot dolor i em convenç que hem de fer companyia i ser solidaris amb els qui pateixen per exigència de l’amor com a sentit del viure. Però no veig el sentit del sofriment enlloc. Suposo que molts teòlegs i filòsofs cristians hi han fet notables esforços. Tanmateix totes les respostes de què he tingut coneixement m’han semblat “placebos”. Vull dir que com que és una contradicció insalvable un Déu totpoderós concebut com a Pare amorós amb els horribles sofriments de la vida, la majoria o potser tots els pensadors catòlics s’han sentit obligats a buscar una coherència impossible a priori. I sempre acabes veint-los el llautó.

Tampoc m’ha convençut Viktor Frankl. M’ha agradat, tanmateix, que afirmi que el sofriment mai no significarà res si no és absolutament necessari (pàgina 111). Per tant una ascètica del patir per patir en la tradició de les autoflagel•lacions i altres penitències corporals no té sentit per més que es relligui a un suposat incorporar-se al valor redemptor dels sofriments de Jesús. Però no he entès tampoc que afirmi, sense aportar cap mena d’argument, el sentit del sofriment inevitable. És cert que una bona actitud davant del sofriment inevitable com pensar que pot tenir sentit, sacrificar-se, etc. pot ajudar a suportar-lo. Ara bé no ens diu res sobre el seu significat. Només afirma proposicions, com per exemple:

Mai no es podrà excloure la inevitabilitat dels sofriment. En acceptar el repte de sofrir coratjosament, la vida té fins al darrer moment un sentit i el conserva fins al final, literalment parlant. (pàg.112)

Però no diu per què s’ha de sofrir coratjosament ni quina mena de sentit és aquest que es conserva fins al final. Ho sento. Ara com ara, el sofriment, es miri des d’on es miri, és un escàndol que fa que la vida, des del punt de vista racional, no tingui massa arguments per a ser viscuda.

El mateix Frankl es fa una pregunta capital que no es contesta:

¿Té tot aquest sofriment, aquestes morts al meu voltant, algun sentit? Perquè si no el tenen, definitivament, la supervivència no té sentit, ja que la vida el significat de la qual depengui d’una casualitat –es sobrevisqui o s’escapi d’ella—en darrer terme no mereix ser viscuda. (pàg.113)

Amb el sofriment no passa com amb la vida. Aquesta darrera la vivim com si tingués sentit, encara que ignorem quin. El sofriment no el podem viure com si tingués sentit, perquè més aviat experimentem vivencialment que no en té cap.

Ah! I que consti un cop més: vull ser convençut que sí que en té i que estic equivocat en els meus raonaments!