5 de desembre de 2007

Bany de multituds


Durant aquest semestre baixo cada dimarts al Raval a impatir docència a la facultat d'Història. Tot i que l'edifici de la facultat és nou de trinca, per dintre té un pinta sinistra. Els passadissos claustrofòbics dels despatxos del professorat, per exemple, evoquen els corredors soterranis de la Stassi, l'antiga policia política de l'Alemanya oriental. Tinc la classe de 4 a 6 de la tarda. Un cop acabada, l'aula es buida de seguida. Plego els papers, desendollo el llapis electrònic de l'ordinador, ho poso tot a la cartera de mà, m'abrigo i surto rabent de la facultat.

D'uns quants dimarts ençà he decidit donar-me un breu bany de multituds. Vaig caminant per la plaça Castella, trenco a mà dreta i enfilo el carrer Pelai des de la plaça Universitat. Hi vaig passejant la meva solitud a poc a poc fins a la plaça Catalunya. La sensació d'aclaparament que sento per la munió de gent que va amunt i avall per aquest carrer és indescriptible. Gairebé m'hi ofego i la sensació que experimento és netament depriment. Algú es podria preguntar legítimament si aquest acte meu dels dimarts respon a alguna desviació massoquista del meu psiquisme. En absolut. Ben al contrari. És un exercici que m'he autoimposat.

Com que l'únic que sembla provisionalment estable avui és el "jo", em fa la impressió que massa sovint em sento protagonista dins de l'aventura humana. Els dimarts a la tarda, a quarts de set, en aquest bany de multituds, retorno a la realitat per uns minuts i m'adono perfectament que en aquest teatre que tots representem, com a molt sóc un personatge secundari en algun moment, i gairebé sempre vaig de simple figurant. Ves per on és un exercici que em resulta altament higiènic i em resitua.

Quan arribo a la plaça Catalunya la travesso pel mig --ja és un moment de descompressió-- i m'aturo a la parada inicial del "Tomb bus". Un cop sóc a dalt ben assegut miro el teatre per la finestra i retorno a protagonitzar-me sobre mi mateix.